Catalunya, el somni i la tragèdia
Es la segona vegada que manllevo, i adapto, frases i conceptes exposats pel meu mestre Joan B. Culla a l’hora de proposar idees i estratègies polítiques.
Va ser el juliol del 2008 quan, en el meu discurs de cloenda del XV congrés de Convergència, vaig proposar que “en la independència de Catalunya cal pensar-hi sempre, parlar-ne quasi mai i treballar-hi cada dia”. Una reflexió similar a la que Culla atribueix a Haim Weizmann després de l’anomenat Llibre Blanc de Churchill de l’any 1922, en el seu formidable llibre Israel, el somni i la tragèdia (pàgina 129, editorial La Campana, 2004).
Aprofito el títol de l’obra de J.B. Culla per contextualitzar el moment transcendent de la nostra història en què ens trobem. Tant se val on situem el punt de partida de la nostra dissortada (?) trajectòria comuna amb Espanya. Els successius episodis de revolta, incomprensió, intents de pacte, manca de diàleg, repressió, desfeta, represa i reconstrucció, equilibri inestable, compromís polític, lideratge econòmic, amb la societat espanyola, no han trobat, mai, un escenari de respecte a la diversitat ni de reconeixement d’una pluralitat només identificada per una de les parts.
Avui, en ple segle XXI, Catalunya torna a veure’s sotmesa a la repressió i a la violència. Espoli fiscal, derogació de les nostres institucions d’autogovern, criminalització del nostre model educatiu, lingüístic i cultural, empresonament del nostre Govern, exili del president de la Generalitat, amenaces i xantatges, justícia parcial i arbitrària, policia política i hisenda intervinguda.
Després de la represa del somni, amb el procés participatiu i la festa democràtica del 9-N de 2014, xoquem amb una nova tragèdia: les conseqüències de l’emocionant, però frustrat, referèndum de l’1 d’ octubre passat.
Ni el somni ni la tragèdia ens haurien de portar a una nova etapa de convulsió i de primacia dels interessos partidistes, ben legítims però de ben segur perjudicials per als interessos col·lectius d’una possible majoria demòcrata i sobiranista. Ens trobem davant una nova disjuntiva històrica. Hem arribat aquí amb coratge, encerts i alguns errors, impulsats per (1) la sublimació del conflicte polític, (2) el ressó internacional i (3) la mobilització social.
I ara, què farem? M’atreveixo a suggerir una aposta pel “catalanisme sintètic”: aconseguir guanyar (4) la majoria social i (5) la legitimitat.
Llegint les darreres notícies i declaracions sobre les condicions per a una possible llista unitària, sobre l’aparició de grupuscles provinents de l’antiga Convergència i Unió, sobre les crides a la unitat d’acció però “cadascú al seu lloc” i l’argument de la “dilució de les polítiques socials”, abandono el fil argumental i intel·lectual de J.B. Culla i veig passar en la meva imaginació els hilarants, per bé que reals i tràgics, fotogrames de la lluita partidista tant ben retratats per Monty Python a La vida de Brian.
Hi ha motius més que suficients per intentar superar la tradicional tendència del catalanisme polític a la fragmentació i a la lluita caïnita, que en el fons ha estat, i és, una de les nostres grans debilitats.
Sabrem aprofitar aquesta oportunitat i anar a aquestes eleccions no només amb un denominador comú, sinó també amb una llista unitària que sumi i aprofiti els efectes de la llei D’Hondt? Encapçalada pel president, perseguit per la justícia, amb els dos presidents i els governants a la presó com candidats, amb independents i representants de la societat, amb totes les sigles i sensibilitats d’ERC, CUP, PDECat, En Comú, Podem, Demòcrates i la resta de polítics desencantats amb el PSC i altres opcions...
Democràcia, llibertat, amnistia, i referèndum pactat amb l’Estat. Objectiu: assolir el 60% dels vots i 90 diputats al Parlament de Catalunya. Majoria i legitimitat. Majoria absoluta indiscutible al Parlament, Govern d’unitat fins a assolir el referèndum legal i una conseqüent llista unitària a les eleccions a les Corts espanyoles.
Síntesi i unitat o Monty Python. Intentar avançar junts o enrocarnos per empatar.
Hi ha motius més que suficients per intentar superar la tradicional tendència del catalanisme polític a la fragmentació