Fàstic i esperança
Com a periodista que ja fa molts anys que para atenció als esdeveniments polítics, qui firma aquest paper coneix gairebé tots els consellers que han estat empresonats. Afegeixo –i passo a la primera persona– que tinc amistat amb alguns d’aquests ciutadans que ara estan privats de llibertat. Per tant, he de fer un esforç per separar la mirada analítica dels sentiments que em provoca aquest episodi. Ja em va passar amb l’empresonament de Sànchez i Cuixart. Confesso que hi ha moments en què em costa creure que és real tot el que està passant. A vegades penso que es tracta d’un malson que desapareixerà amb la primera llum del dia. Malauradament, no és així. La màquina del temps existeix i ens porta a un món de fàstic que recorda massa el del 1975.
Hi ha un consens amplíssim, a Catalunya, contra l’aplicació del 155, i més encara contra l’empresonament del Govern legítim que va sortir de les eleccions del 27 de setembre del 2015. Ho diuen les enquestes, com la que va publicar ahir La Vanguardia. I ho pot comprovar qualsevol que passegi pels nostres carrers i no vulgui pontificar des de lluny.
La cúpula del PSC abona el 155 i justifica cínicament la presó encara que digui que és una mesura “desproporcionada”, però molts socialistes catalans de base -regidors, càrrecs locals, votants, simpatitzants- estan indignats i horroritzats amb la decisió de la jutgessa Lamela (criticada amb arguments sòlids per molts juristes) i amb els discursos revengistes del PP i de Cs, que no seran oblidats per ningú que tingui una mica de decència. Als que durant mesos han repetit que l’independentisme fractura Catalunya els dic això: l’única fractura real i profunda –insalvable– es produeix quan Junqueras,
“La fractura real es produeix quan Junqueras, els consellers i els presidents de l’ANC i d’Òmnium són empresonats”
els consellers i els presidents de l’ANC i d’Òmnium són empresonats com criminals. Això provoca que més i més catalans desconnectin de l’Estat espanyol de manera irreversible.
S’estan produint dimissions i estripades de carnets de militants a diverses localitats catalanes; el PSC s’està esquerdant per baix. Iceta –i de retruc Sánchez– han donat el tret de mort a unes sigles que ja estaven molt tocades.
L’efecte que això tindrà sobre la realitat serà més gran que no sembla. En la recomposició dels espais polítics (coincidint amb el protagonisme creixent dels comuns) i també en el fet de convertir les eleccions del 21-D en una confrontació entre democràcia i autoritarisme, per sobre d’altres consideracions. Sigui amb tres o amb una única llista, l’independentisme ha d’aprofitar aquest nou marc per reescriure l’estratègia a llarg termini i amb més realisme. Tot aconsella acumular forces i parlar de democràcia més que de República.
La Catalunya que celebra rabiosa la presó pel Govern és minoritària, afortunadament. Molts socialistes no volen formar part del bloc de la venjança; saben que un problema polític no es resoldrà mai amb policies i jutges. És un petit motiu d’esperança.