Carta a Nancy des de Catalunya
Estimada senyora Nancy: Se sorprendrà davant aquesta carta, sense la ironia ni la profunditat de les que li escrivia Ramón J. Sender quan vostè tenia 20 anys, descobria Espanya amb la vida per davant i un nòvio gelós a Sevilla. Calculo que ha fet els 75, resideix a Florida i encara sent interès pel nostre pais.
Vostè no reconeixeria Espanya i encara menys Catalunya. No es preocupi, a mi em passa el mateix i visc a Barcelona. Els nacionalismes, el català i l’espanyol, han despertat i la vida pública és una muntanya russa que, a diferència de l’ensaladilla, es paga amb impostos, resulta indigesta i provoca deliris febrils.
Avui, alguns canten pels carrers Que viva Espanya! i d’altres Els segadors, himnes ridículs en cas d’abús perquè l’un defensava sense gaire convicció l’Espanya envaïda per turistes alemanys als anys 60 i l’altre parla de victòries fantasioses que no arriben mai. Jo li aconsellaria Suspiros de España en versió de Diego el Cigala i Bebo Valdés per entendre el drama.
Tot és esperpèntic i cadascú carrega la sort –els termes taurins venen a tomb per a aquesta xarlotada– a la seva manera. La reacció d’Espanya era previsible, la de Catalunya no. Diguem que se’ns ha anat l’olla, expressió en voga: estem pitjor que fa cinc anys en tots els sentits, però hi ha qui aspira a perseverar en l’aventura il·lusionant. Mig govern a la presó i l’altre mig embolicant la troca a Brussel·les.
Recorda les espantadas de Curro Romero? A Catalunya van prohibir els toros, però la toreria abunda i no hi ha espantada com la de Carles Puigdemont, imitador de Platanito, un espasa voluntariós que reclamava una oportunitat a tota hora i que avui ven loteria en restaurants de Madrid.
No és una qüestió de bragueta, sinó d’estètica: el capità del vaixell, aquí i a Florida, no abandona mai la nau. Tot arribarà i amb el temps potser firma decrets per Nadal en un cafè de Brussel·les mentre els cambrers el tracten de “monsieur le president” entre rialletes i ensabonades encara que no faci pinta de ser dels que deixen molta propina. Com tants d’altres, volia servir el poble i tornar a casa, encara que avui s’ofereix a encapçalar una llista sense que ningú l’hi demani. Albanodantesc (un altre amb vocació altruista i temporal!).
Si torna per Nadal, no se sorprengui que els carrers de Catalunya estiguin a les fosques. Cal implantar la tristesa, enfonsar el comerç i disparar més trets al peu, com uns senyors i unes senyores que ahir van empaperar els carrers amb cartells que avui algú, a compte de l’erari, es veurà obligat a retirar perquè fan brut. El nacionalisme és una cosa misteriosa que justifica tallar autopistes amb unes rialletes, una imatge que aquest dimecres tornarem a patir a Catalunya.
Amiga Nancy: gaudeixi de Florida i no tingui en compte aquesta carta. Ens hem tornat fanàtics. I avorrits.
No és qüestió de bragueta, sinó d’estètica: aquí i a la seva Florida, el capità del vaixell no l’abandona mai