“Summum ius summa injuria”

Tal com sosté la irònica i trista llei de Murphy: tot és sempre susceptible d’anar encara més malament. Cada dia, en efecte, és pitjor que l’anterior. N’hi ha que fa anys que prediquem al desert: el que està passant a Catalunya, hem dit una i mil vegades, és, de fet, el problema d’Espanya. Un assumpte polític de gran calibre que, en comptes de ser abordat amb intel·ligència, ha estat subcontractat pel Govern de Rajoy al poder judicial. Per aquest camí, acabarà incendiant tot el sistema nascut el 1978.

Fa anys que diem que tot el que està passant no és, com l’anomenen els mitjans de Madrid, el “desafiament català”, sinó la pèrdua de confiança en el sistema general per part d’una porció significativa de l’electorat català. I és que, prèviament als fets d’aquests dies, el 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, es va produir una ruptura unilateral del pacte constitucional i territorial de 1978. D’allò que va passar, el Govern espanyol no ha volgut saber-ne res. Ni tan sols ara mateix reconeix l’existència d’un problema polític. El PP de Rajoy i Sáenz de Santamaría s’ha refiat només del poder intimidatori de la llei.

En aquest moment, l’incendi polític sembla ingovernable. La jutge Lamela ha fet miques la possibilitat –petita però factible– de reconduir la crisi catalana canalitzant-la democràticament a través d’una campanya electoral tranquil·la i reflexiva. En un context reflexiu, era possible l’aparició d’un airbag o coixí de seguretat centrista amb capacitat per recompondre el mapa polític català: un airbag que, d’una banda, podia impedir la repetició de la majoria absoluta independentista i, d’altra banda, podia afavorir la reconstrucció d’una majoria catalana disposada al pacte. En un clima d’agitació sentimental dominat per l’actuació humiliant i venjativa de l’Estat, l’aparició d’un airbag centrista és improbable.

La temeritat de la jutge Lamela no és tan sols producte de la indiferència de la justícia per les conseqüències polítiques de les seves actuacions. És el resultat del clima mediàtic de la capital, favorable a interpretar la nostra legislació, no com a instrument de civilitat, sinó com a vestit de ferro. Un vestit de ferro immobilitzador que la majoria imposa a les minories. La jutge Lamela ha assumit un cas de presumpta sedició i rebel·lió per al qual el plenari de l’Audiència Nacional havia dit fa anys que no era competent. Ha acceptat del tot les tesis d’un fiscal general que, en aquest moment de màxima gravetat i malgrat haver estat reprovat pel Congrés, es posa constantment sota els focus, discursejant amb inaudita audàcia retòrica.

Segons l’opinió d’un bon nombre d’experts, és molt discutible que la conducta dels membres del Govern català encaixi en els delictes de rebel·lió i sedició. El catedràtic de la UB Jordi Nieva Fenoll, per exemple, sosté que el caràcter violent és imprescindible per a tots dos delictes, caràcter que el procés no ha tingut. Altres mostres de l’extrema severitat de Lamela: l’escassíssim temps que va donar a la defensa (temps que sí que ha concedit el Tribunal Suprem als defensors de la Mesa del Parlament); i, per descomptat, l’aplicació poc fundada de l’acte de presó (dedica només tres dels dinou folis a estudiar si concorren o no els requisits per a la presó provisional).

Un jutge no ha d’afavorir la política, certament. Però tampoc perjudicar-la. L’espasa de la dama de la justícia no ha de causar més mal del que és estrictament necessari, ja que, altrament, dona ales al mal que pretén corregir. Si el Tribunal Suprem aquesta setmana no corregeix la interpretació de Lamela, la campanya electoral que havia de treure ferro al conflicte sorgit a Catalunya no serà tranquil·la ni reflexiva: serà tremendament emotiva i dramàtica. Un cop més, els sentiments tindran un protagonisme principal en un problema que fa anys que exigeix raó i sensatesa, prudència i mà esquerra.

Altres vegades m’he referit en aquestes pàgines al lema d’Isabella d’Este, marquesa de Màntua, protectora de les arts, amiga de Mantegna i Raffaello, lectora d’Ariosto i Castiglione, dues vegades retratada per Leonardo Da Vinci: “Nec spe nec metu”. Es pot interpretar spe com a interès; i és així com ho feia Isabella d’Este: “Sense interès, sense por”. Era una divisa estoica: afrontar la vida sense ambició personal; però amb coratge, sense por. Ara bé, si la interpretem en sentit literal, la divisa és d’un pessimisme molt fosc, nihilista: “Sense esperança, sense por”. És el sentit que els intel·lectuals del procés donen al combat independentista. Ja que tot està perdut, ja que ja no ens queda esperança, llancem-nos a la lluita sense por. Si la identitat catalana està condemnada, que tingui almenys un final digne.

És responsabilitat de l’Estat del 1978, que reconeix la seva pluralitat, no segar l’esperança de futur de la identitat catalana. Quan la justícia, abusant del seu poder, s’imposa de manera implacable i exagerada, reforça l’irredemptisme. Un antic aforisme jurídic resumeix perfectament la qüestió: “Summum ius summa injuria”: dret extrem, injustícia extrema.

La llei entesa no com un instrument de civilitat, sinó com a vestit de ferro que la majoria imposa a les minories