La Vanguardia (Català)

D’epulons i llàtzers

-

Aquestes línies són una paròdia de l’Evangeli de Lluc, 16, 10-31. Cal conèixer aquell passatge per poder entendre la paràbola que segueix.

Com que la vida fa voltes impensades, un bon dia, per una coalició tàcita entre Donald Trump, Vladímir Putin i l’Aràbia Saudita, l’Estat Islàmic va dominar Europa. Va nacionalit­zar tots els bancs i va prometre matar a qualsevol cap d’Estat o de Govern que no fos musulmà.

Després de diversos intents fallits de fugida per Occident (ja que la Gran Bretanya barrava el pas irritada per la falta d’acord sobre el Brexit), algú va recordar des de París que “sempre ens quedarà Casablanca”. Així va ser com frau Merkel, Mariano Rajoy amb el seu ministre de l’Interior, Macron, Orban, el president polonès, els senyors Renzi i Gentiloni i una llarga llista més que ocuparia tot l’espai de què disposo, es van trobar en una pastera inversa, via el Marroc, per des d’allà volar a diversos països de l’Amèrica Llatina o al Canadà...

Acostumats als seients vips dels avions en què solien viatjar, se sentien ara molt estrets. Però sabien que la distància d’Algesires al Marroc és molt curta. I vet aquí que, a la meitat del camí, es van quedar sense gasolina. I això que el senyor que els va proporcion­ar la pastera va assegurar haver omplert bé el dipòsit i, a més, els hi va fer pagar a cada un d’ells.

En aquell moment, com que una desgràcia no ve mai sola, es va aixecar un tremend onatge que els portava per on no sabien, amenaçant de bolcar l’embarcació. “Tranquils”, va dir algú. “Som gent molt important i el primer mercant o creuer amb què ensopeguem ens recollirà”. Però vet aquí que els vaixells que creuaven la Mediterràn­ia havien acordat desconnect­ar els radars per no rebre cap avís d’embarcacio­ns migrants perdudes. Així ho va aclarir el primer ministre italià, que ho sabia de bona font. Van confiar llavors en l’ajuda d’alguna oenagé d’aquestes que amb tanta solidarita­t rescaten els perduts al mar. Però el ministre de l’Interior espacollir­ien, nyol els va advertir que ell havia recomanat a les oenagés abstenir-se de recollir aquells presumptes nàufrags perquè així no feien més que crear problemes...

Tranquils, no obstant això. Gràcies al progrés tecnològic i a les clàusules secretes d’algun tractat comercial, resulta que els governants alemanys havien obtingut de Silicon Valley un últim model de telèfon intel·ligent, encara no comerciali­tzat, però que permetia connexions amb el més enllà. No amb el cel mateix, que això encara no s’havia aconseguit encara que aviat arribaria. Però sí amb allò que l’evangeli anomena

Així va ser com Merkel, Rajoy, Macron i d’altres es van trobar en una pastera inversa, via el Marroc “Si no fan cas a Francesc ni a Amnistia Internacio­nal, tampoc no escoltaran a un per més que ressusciti d’entre els morts”

“el si d’Abraham” on, pel que sembla, és més fàcil connectar des de la terra.

La senyora Merkel, perquè tenia la consciènci­a més fina o perquè recordava que, quan Alemanya va tenir deutes, ella va fer pujar el topall de deute de la Unió Europea fins al 6% i després el va tornar a baixar al 3%, no va voler parlar i va encomanar la tasca al ministre espanyol de l’Interior. Aquest va explicar humilment a Abraham la situació en què es trobaven: diversos dies perduts, amb gana i cada vegada més set, perquè bevien aigua salada. Si almenys caiguessin unes gotetes del cel, ells les re- i si alguns peixos petits saltessin sobre la barca, tindrien alguna cosa per menjar...

–Fill, ja saps que entre vosaltres i nosaltres hi ha un abisme immens. Des del cel no intervenim en el funcioname­nt de la terra, a la qual hem donat autonomia. Només procurem cridar al cor dels homes, com vam fer diverses vegades amb vosaltres, però sense èxit... A més, vosaltres menjàveu i bevíeu suculentam­ent quan us reuníeu per protegir les vostres fronteres, mentre molts innocents morien en aquest mar en què ara esteu. I el teu país no va acollir ni el 10% de la gent que s’havia compromès a acollir...

–Però disposem de fons per recompensa­r bé qui ens ajudi o per oferir una rastellera de misses gregoriane­s que arribi fins a gairebé la fi del món...

–Recorda, fill, que ara l’Estat Islàmic ha confiscat els bancs. Espanya va canviar sorneguera­ment la Constituci­ó perquè la primera destinació de tots els diners fossin els creditors. I ells diuen que els deveu molts diners pel tràfic d’esclaus, pel repartimen­t de l’Àfrica que es va fer a Europa al segle XIX; fins i tot perquè subvencion­eu els vostres productes agrícoles mentre a ells els imposeu el lliure comerç...

–Sí, pare Abraham, però mira: tenim fills i nets a Europa. No volem que hagin de passar el que estem passant nosaltres. Si baixés a avisarlos un àngel o, potser millor, algun d’aquests que van morir ofegats a la Mediterràn­ia i ara estan allà a dalt. Perquè em temo que amb això de les crides al cor no n’hi ha prou al món ric.

–Ja tenen el papa Francesc, Amnistia Internacio­nal, Càritas, Ecologiste­s en Acció i a moltes altres veus que no paren de dir el que hauríeu de fer. No tenen més que escoltar-los.

–Sí, pare Abraham, però temem que no els escoltaran. En canvi, si vingués algú del més enllà sí que li farien cas.

–Doncs no, estimat ministre. Si no fan cas a Francesc ni a Amnistia Internacio­nal..., tampoc no escoltaran a un per més que ressusciti d’entre els morts...

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain