Democràcia programàtica

Voler aplicar un programa electoral votat per la ciutadania ha comportat acusacions gravíssimes i garjola fulminant

Alguns escriptors són com Picasso, amb èpoques de colors molt diferents. És el cas del gran Italo Calvino, que va començar escrivint en ple neorealisme, després va evolucionar cap a la literatura fantàstica i, en un moment determinat, va viure una època combinatòria. Va ser a finals dels anys seixanta i primers dels setanta, quan va entrar en contacte amb el grup francès de l’Oulipo que acabava d’inaugurar una manera d’entendre la literatura molt influïda per les matemàtiques. Calvino va escriure un parell de novel·les que resseguien narrativament les tirades de cartes del tarot, reproduïdes als marges, i dues més inspirades pels postulats de la literatura potencial. D’aquella època també daten alguns textos més breus basats en la combinatòria, com un sil·labari o una divertida graella com les que els diaris publiquen durant les campanyes electorals per contrastar els principals punts dels programes de les candidatures en litigi. En el quadre sinòptic que presentava Calvino, les frases que creixien sota les sigles de cada partit polític formaven llargues oracions compostes, amb coordinades i subordinades, que reproduïen la posició programàtica de cada candidatura. La gràcia era recombinar fragments de columnes diferents per reescriure el programa de cada partit. Res de substantiu no canviava. L’invent de Calvino donava la raó a una de les obvietats més preuades pel cunyadisme: “Tots els polítics són iguals”. De fet, era un joc combinatori innocent pensat per desmuntar la retòrica fal·laç de les promeses electorals, especialment indicada en una societat com la italiana, que fins i tot té un nom despectiu (il burocratese) per designar el llenguatge jurídico-administratiu que utilitza la classe política.

Ara vivim la ignomínia de veure polítics catalans empresonats per haver intentat complir allò que es podia llegir al programa electoral amb què es van presentar a les eleccions. Un programa que els reportà prou vots per obtenir una majoria parlamentària, amb un redactat per una vegada gens ambigu i degudament publicitat en els múltiples actes de campanya electoral, des del govern constituït i durant vint mesos llargs d’exercici. Paradoxalment, una de les crítiques més habituals a les democràcies parlamentàries és que els partits mai no compleixen les promeses que consten al seu programa. És a dir, que els programes electorals són pura propaganda per obtenir vots, però que després ningú no els aplica de debò. Aquesta vegada, el fet de voler dur a terme un programa electoral votat per la ciutadania ha comportat, com és ben sabut, acusacions gravíssimes i garjola fulminant. Curiosa manera de defensar la democràcia. Potser que, en aplicació del 155, els programes electorals de les properes eleccions recombinin subordinades redactades per la Fiscalia que tot ho afina.