‘Tahrib’, una pastera de ficció
Relat del rodatge del curt d’un estudiant de cinema a les costes d’Algesires
Tahrib significa “benvingut” en àrab i és el nom del títol del curtmetratge que el jove estudiant de cinema Gerard Vidal Cortés (Barcelona, 1994) ha rodat en terres d’Algesires. Tahrib, a més de “benvingut”, és una mena de joc de miralls on la ficció vol reflectir una realitat i les històries reals es fiquen en el rodatge en una platja des d’on es pot albirar la costa magribina, però que a la pel·lícula simula que mira cap a Europa, la terra promesa.
“Del drama dels refugiats s’han escrit molts articles i s’han rodat documentals extraordinaris, com Astral, del programa Salvados, però quan em vaig documentar sobre el tema, vaig veure que hi ha molt poc relat de ficció”, explica Vidal. “I vaig triar aquest tema com a treball de final de carrera”. Només la setmana passada es van rescatar 500 persones que viatjaven en pasteres en la ruta del mediterrani occidental, la menys transitada. Segons Salvament Marítim, les morts a l’Estret s’han triplicat aquest any respecte al passat i han deixar al fons del mar un gran nombre de vides.
“Jo volia explicar una història en què convergissin totes les històries que he llegit i he escoltat sobre els immigrants a qui, després de creuar l’Àfrica, els ho treuen tot i segueixen endavant per creuar l’Estret. Vaig voler ser fidel a la realitat i fugir de sentimentalismes. I volia explicar-la des del punt de vista del conductor d’una de les embarcacions, un home humil, membre de la màfia”.
Per ser fidel a la realitat va traduir el guió a l’àrab, va buscar una platja de l’estret de Gibraltar i va contractar immigrants marroquins pel carrer. Vidal, alumne de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (Escac), ha finançat el seu projecte amb 10.000 euros (amb nou feines més). Va presentar la seva proposta a Verkami i va aconseguir 4.500 euros més (gràcies, reconeix, a uns pares incondicionals). Va organitzar un equip de rodatge amb els companys d’aula, com Pepe Gay de Liébana, director de fotografia, i Javier de la Llave, productor, entre d’altres. El setembre passat van marxar a Algesires per localitzar una platja i van trobar la cala Arenas, propera a Faro de Punta Carnero, al sud de la badia d’Algesires, envoltada d’una costa rocosa elevada, ideal per a la filmació perquè és difícil accedir-hi. El mar havia deixat sobre la sorra restes de fustes procedent d’una pastera abandonada o d’un naufragi recent.
Vidal va contractar 14 actors en un “càsting inusual”. Tenia ja els actors professionals que havien de fer els dos papers principals, el traductor Larbi Ajbar i el sevillà d’origen magribí Said Chatiby, que va donar vida al Halil a El niño y El
Príncipe. “Pel carrer em fixava en els perfils i preguntava a la gent si volia participar en un rodatge d’una setmana. Tots van acceptar”.
Aquests figurants desconeguts li van explicar com van arribar a Espanya, en ferri, agafats als baixos d’un camió o en una embarcació semblant a la que van comprar per rodar Tahrib –de fet, en van comprar dues, perquè un temporal va trencar la primera–. “Cadascú podria tenir una pel·lícula”, diu Vidal. El director donava les ordres en castellà i Ajbar les traduïa a l’àrab, la llengua del curt, que apareixerà amb subtítols.
La realitat i la ficció es van tornar a confondre la segona nit de rodatge. Es va decidir que un grup acamparia al costat de l’embarcació perquè el lloc era molt solitari. La resta se n’aniria a descansar a l’hostal, un antic prostíbul de carretera.
Quan el torn de la nit va arribar per fer el relleu, els va abordar un home armat que els demanava insistentment una bossa negra. “La bossa, la bossa”, els exigia. Els joves estudiants van haver de deixar que els regirés la furgoneta perquè els deixés en pau. Quan se’n va anar, i encara amb la por al cos, van baixar a la platja, on van descobrir que els companys no hi eren. Van trobar tot de cap per avall, roba i sabates escampades i una tenda de campanya malmesa. “Atemorits, van trucar a l’hostal”, explica Vidal. “I el desordre era en realitat una broma”.
Tot es va tranquil·litzar amb unes rialles. Però la cosa no va acabar aquí. Era negra nit i van veure dalt de les roques els llums intermitents d’unes llanternes que es dirigien al mar obert. Què comunicaven? A qui? Avortaven, potser, un desembarcament en la platja? La foscor protegeix la clandestinitat. Al contrari del que vol fer Tahrib, posar un focus de llum sobre el drama.
Vidal va contractar com a actors 14 persones del carrer que va resultar que havien arribat clandestinament