La saturació de les parets
Deliris de grandesa, complexos narcisistes, avorriment quotidià, recerca de nous clients i ampliació de mercats... Les parets de Barcelona en aquests moments són víctimes d’un munt d’egos insatisfets que busquen reconeixement, diners i glòria.
Probablement no us heu adonat de la insistència de Bunes, Guzck o Tremo a tatuar la ciutat. El gran públic no acostuma a diferenciar entre els writers, entre els pintalletres, entre els veritables grafiters. Les seves obres són vistes com taques de colors, generen indiferència o indignació, obliguen les administracions a gastar milers d’euros en productes de neteja. A més a més, pintar els carrers és il·legal. Molts d’aquests autors tenen els seus estalvis en un compte a nom de la seva mare perquè l’Ajuntament no els hi embargui. Una vegada un es va ficar en una baralla amb un porter de discoteca i el jutge, després de comprovar els seus colorits antecedents, el va enviar a la Model. Allà es va estar unes quantes setmanes. El veritable grafiter està condemnat a l’anonimat, només pot aspirar al reconeixement dels seus iguals, al respecte d’altres pintalletres, que cap d’ells no s’atreveixi a trepitjar-lo i pintar sobre les seves pintades. Aquí el reconeixement porta multes, citacions judicials, arrestos domiciliaris... Històries com les de Banksy en realitat són l’excepció. I aquí es troba el principal valor del grafiti. Perquè en aquesta societat la major part de la gent fa el que fa a canvi d’alguna cosa, a la recerca d’un saldo positiu, en funció d’un benefici personal. Alguns pensem que el grafiti és un regal més aviat desinteressat. Com quan caminant pel carrer sents una cançó que surt d’una finestra. Els grafiters, però, no acostumen a ser conscients d’això. Estan més preocupats per trobar noves maneres d’eludir guàrdies de seguretat.
Però la irrupció de les xarxes socials va transformar aquest món, va obrir les portes a l’anomenat art urbà, va multiplicar l’afició de la gent a les pintades. Abans les obres es miraven in situ o en un llibre molt especialitzat. Ara puc veure al meu smartphone el que van pintar ahir a la nit al barri de Bushwick, als carrers de Nova York. Ara els carrers de Barcelona són plens de perfils d’Instagram desitjosos d’acumular cors vermells: oficinistes avorrits juguen a tenir una personalitat secreta. Igual que Batman. Artistes que no troben marxant proven de promocionarse als carrers, de trobar a les parets l’oportunitat que les galeries els neguen. Dissenyadors gràfics planten treballs oportunistes marcats per l’actualitat i firmats amb la seva adreça de Facebook. D’aquesta manera els periodistes poden localitzar-los amb facilitat, d’aquesta manera els seus clients es poden multiplicar. Els dissenyadors gràfics estan convertint un moviment contracultural en una estratègia de màrqueting.
La Guàrdia Urbana hauria d’obrir les pertinents investigacions i multar-los tal com dicta l’ordenança de civisme.
Els dissenyadors gràfics estan convertint un moviment contracultural en una estratègia de màrqueting