Qui es menjarà els torrons?
El resultat de la consulta a BComú sobre el pacte amb el PSC deixarà un escenari imprevisible a l’Ajuntament
L’associació que encara mantenen els comuns i els socialistes a l’Ajuntament de Barcelona viatja des de l’1-O a la vagoneta d’una muntanya russa. A períodes de calma relativa, en què semblava que l’acord subscrit per Ada Colau i Jaume Collboni ara fa un any i mig aguantaria els esdeveniments de vertigen que s’anaven produint en el conflicte entre els governs espanyol i català, s’hi afegien moments d’inquietud. L’obligació dels dos socis de decantar-se cap a una banda o cap a la contrària i la impossibilitat –o la incapacitat– per anteposar els “interessos de ciutat” a les “qüestions de país” han suposat una amenaça permanent de voladura per a un bipartit en què les dues formacions s’han mirat, des del mateix moment en què es van donar el sí vull, amb l’indissimulat recel d’aquell que no està gens convençut de compartir un projecte de vida amb la seva parella.
El ple municipal de divendres ja va evidenciar que la fina corda que manté lligats BComú i PSC s’havia esfilagarsat tant que la fallida podia ser qüestió de dies. El mateix divendres, el nucli de direcció dels comuns, després de dues setmanes de forta pressió interna, va acabar de prendre la decisió de sotmetre la continuïtat o la ruptura del pacte de govern a la voluntat de les bases i, dissabte, la coordinadora de BComú ratificava la proposta de celebrar la consulta entre els seus 10.000 simpatitzants registrats després d’observar la “pluralitat d’opinions” que conviuen a dins de l’organització.
Des de fa temps no és difícil trobar, en les converses de despatx o de màquina de cafè just de l’Ajuntament, àugurs generalment ben informats afirmant que “Collboni no es menjarà els torrons”. En termes futbolístics aquesta sentència lapidària és l’avantsala d’un cessament gairebé segur de l’entrenador de torn. A les files socialistes, més d’un es veu amb un peu i mig a l’oposició. El pacte, que va aconseguir respirar mentre Colau equidistava entre el no al 155 i el no a la DUI, va entrar en col·lapse en el mateix moment en què mig Govern de la Generalitat traspassava el llindar de la presó. De poc van servir els comentaris d’alguns –pocs, i entre ells Collboni– dirigents socialistes qualificant l’actuació judicial de “desproporcionada” ni els intents de l’alcaldessa d’apagar focs proclamant que “el pacte de ciutat” continuava funcionant raonablement bé.
Dies abans, Ada Colau havia manifestat en públic, i també en privat, el seu desig de preservar l’aliança de govern amb el PSC. Per a l’alcaldessa, aquest pacte, més enllà d’un relatiu valor numèric (amb els quatre regidors socialistes la seva majoria continua sent exigua), té un valor estratègic, de funcionament de ciutat i d’hipotètica configuració d’una majoria d’esquerres a Barcelona i a Catalunya, que mereix –o mereixia fins ara– apostar per l’acord. La por de caure de quatre grapes a les mans d’ERC –el partit més ben posicionat per disputar l’alcaldia a Colau el 2019– tampoc juga a favor de la ruptura del pacte. Tot i això, fonts pròximes al govern municipal apunten que la intenció dels càrrecs electes de BComú, tant a l’Ajuntament com a l’organització, és mantenir en la consulta una actitud “neutral”. Amb tot, al final de la reunió de la coordinadora de BComú celebrada dissabte al centre cívic La Sedeta, l’ambient que es respirava era d’imminent ruptura amb el PSC, tot i que flotava el dubte de com respondrà, a partir de dimecres, un cens molt menys previsible que el de qualsevol partit a l’ús. El maig del 2016, només un 27,6% de les persones inscrites al registre de BComú van participar en la consulta per decidir si s’havia de pactar o no amb el PSC. En aquella ocasió, un de cada tres votants va renegar de l’acord amb els socialistes, però un referèndum va obrir als hereus de Maragall, Clos i Hereu les portes del govern. Divuit mesos després, una altra consulta podria obligar-los a desfer el camí.