Zuric, 1917
Fa cent anys que va caure el palau d’Hivern. L’assalt es va produir durant la nit del 6 al 7 de novembre, segons el calendari julià, el vigent aleshores a Rússia. El nostre calendari gregorià marcava el 25 d’octubre de 1917. Aquell dia va començar la revolució soviètica. I era la Modernitat que tornava a tallar colls en nom del progrés. Un anhel que acabaria fabricant milions de fanàtics i també milions d’escèptics.
La postmodernitat és feta de molts desenganyats dels grans ideals, de molts escaldats de la fe en les grans promeses. Aquí, en un país encara tan dominat per sentiments i idees força de la premodernitat, és lògic que no s’hagi produït, com en altres llocs de l’Europa civilitzada, un corrent prou sòlid de pensament de crítica a la Modernitat, que és com dir de crítica als corrents de fons del segle XX.
Entre nosaltres, el periodista i escriptor Agustí Pons és dels que més s’ha proposat entendre el fenomen de la decadència de la vella civilització humanista europea, la de la tradició il·lustrada. I ara ens en dona una altra prova amb Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara, una suggerent crònica-assaig que situa en un mateix lloc i en un mateix moment tres personatges clau del trencament amb les formes del temps d’ahir, per dir-ho a la manera de Stefan Zweig.
A Zuric, l’any 1917, coincideixen tres europeus de la perifèria –un irlandès que escriu en anglès, un romanès que escriu en francès i un rus que vol dur a la pràctica els pensaments d’un jueu alemany–. Tots tres volen fer, cadascun a la seva manera, la revolució: trencar les formes del món establert i dibuixar el futur d’una manera diferent. Cent anys després, però, també el leninisme ens ha ensenyat que creació i destrucció són dues cares d’una mateixa moneda.
Diu Erich Fromm al seu capital Anatomia de la destructivitat humana que l’afany humà per assolir “objectius superiors” (llibertat, dignitat, solidaritat, veritat...) “ha estat una de les motivacions més fortes per a la producció de canvis històrics”. Sí, “les motivacions principals
Voler imposar la perfecció o el bé a la força ha estat una de les característiques de la modernitat
de l’home són les passions, racionals i irracionals: ànsia d’amor, de tendresa, de solidaritat, de llibertat, de veritat, tal com l’impuls de manar, de sotmetre, d’aniquilar; el narcisisme, la voracitat, l’enveja i l’ambició. Aquestes passions el mouen i l’exciten; són la matèria de què estan fets no tan sols els nostres somnis sinó totes les religions, els mites, el teatre, les obres d’art..., en resum: tot el que dona sentit a la vida i la fa digna de ser viscuda”.
Voler imposar la perfecció o el bé a la força ha estat una de les característiques de la modernitat. Quantes energies malbaratades per forçar l’emergència de l’home nou, encara que sigui al preu del sacrifici de milions d’éssers humans! El segle XX ens hauria d´haver vacunat contra tota mena d’utopies absolutistes. No cal saber a ulls clucs on és el bé. N’hi ha prou de saber què és, i on és, el mal. I combatre’l.