La fotògrafa de la supervivència i la utopia
Una biografia revela aspectes desconeguts de Dorothea Lange, l’autora de la famosa foto ‘La mare immigrant’
Una de les fotos més reproduïdes de la història és la que coneixem com
mare immigrant. La
Una foto en blanc i negre feta a Califòrnia el febrer del 1936. En la imatge, una mare treballadora i emigrant, Florence Thompson, bonica i abandonada alhora, interroga el públic amb la seva mirada trista mentre els seus dos fills amaguen els seus rostres al seu darrere. Aquests dies s’acaba de publicar una biografia singular de la seva autora, la fotògrafa Dorothea Lange (18951965). Homenatge i redescobriment, alhora.
allá Dorothea de los límites, Lange. de Una Linda vida Gordon más (Circe) és un passeig per testimonis gràfics de dècades plenes de tensions racials, ruïna econòmica i guerra als EUA Lange va ser testimoni privilegiat d’aquestes circumstàncies i, en totes, va defensar que “una càmera és una eina per aprendre a veure-hi sense càmera”.
Gordon respon a tots els dubtes que quedaven sobres els moments més essencials de la vida de Lange. Els seus dos matrimonis amb dos homes brillants, excepcionals (el pintor Maynard Dixon i l’economista Paul Taylor), la malaltia que no la va abandonar mai, les seves contradiccions...
El llibre il·lustra l’intens compromís de Lange contra les injustícies socials. En aquest sentit, tots aquells personatges anònims que va fotografiar, especialment els emigrants, van perfilar la seva posició.
Poc se sabia de la vida Lange. Primer, perquè bona part de la seva obra es va publicar de manera anònima i segon perquè no es va valorar en la seva totalitat fins anys després de la seva mort, el 1965, a San Francisco.
Va saber fotografiar com ningú les mirades de la decepció, les míseres condicions de centenars de ciutadans que fugien sense saber que els esperava a l’altre costat del camí i, tot i això, deixar entreveure per a ells un futur. Lange, que odiava els sentimentalismes, sempre va mantenir certa mirada mística que li permetia distanciar-se de tanta crueltat com la seva càmera detectava.
“Als EUA de Dorothea Lange hi cabien mormons, jueus i evangèlics; grangers, parcers i mà d’obra immigrant –detalla l’autora de la biografia– servei domèstic i treballadors industrials dels dos sexes; immigrants no només blancs i negres, sinó mexicans, filipins, xinesos i japonesos”. El món que ens va llegar Lange era inacabable. Va saber captar en la mirada de tots aquests ciutadans la decepció, el desassossec, el patiment però també una dignitat més gran que la de les seves condicions de vida. Per això a les seves instantànies se’ls ha dit crítiques i utòpiques alhora. Perquè del dolor rescata bellesa.
Durant la Gran Depressió de la dècada del 1930 les seves fotos van simbolitzar les contradiccions d’un sistema polític i el desig de prosperitat. Però llavors no van ser analitzades amb justícia. Quan el moviment pels drets civils va inaugurar diverses dècades de ple activisme la seva obra va ser altament respectada.
Després d’una infància a cavall de Nova Jersey -on va néixer- i Nova York, Lange es va fer californiana i es va enamorar de la bellesa dels paisatges de la Costa Oest. Res no quadrava en la seva personalitat amb el que estava considerat convencional: ecologista avant la lettre, hostil al terme feminista malgrat actuar com a tal tota la seva vida, amb una minusvalidesa a causa d’una poliomelitis que li va deixar una coixesa des dels set anys, carregant sola amb la criança dels seus fills quan l’espòs passava mesos de viatge. Entre altres coses es va enfrontar a un pare des- aparegut, un marit irresponsable, un fill delinqüent i un germà criminal. Sense abandonar mai la fotografia.
És cert que Lange es va caracteritzar per ser la fotògrafa de l’Amèrica rural i els seus peons, de la Depressió, però el seu valor documental trepitja altres terrenys. Es va mantenir en la privacitat i no va documentar la seva pròpia vida. Només va començar a guardar cartes o escriure notes d’un dietari després de fer els cinquanta anys. Moltes de les dades que utilitza Linda Gordon per al llibre les ha extret d’entrevistes gravades dues o tres dècades després; coses com que Lange deia que havia après a utilitzar intel·ligència visual gràcies al seu marit, Dixon, i a la seva gran amiga Imogen Cunningham.
“En alguns retrats Lange sembla que estigui connectada per telepatia amb les emocions dels retratats”, explica Gordon. Per això un dels seus lemes va ser “no veiem només amb els ulls sinó amb tot el nostre ésser i la nostra cultura. L’artista és un observador professional”. A això li va afegir el valor de la fotografia com a instrument polític, “la imatgeria democràtica ajuda la construcció de la democràcia política”. Als seus alumnes els repetia sovint que una bona foto no dona respostes; una bona foto genera preguntes.
La seva darrera frase? “Està a escala”.
“Va saber captar la mirada de la decepció i una dignitat més gran que les seves condicions de vida; dolor i bellesa”
“Als seus alumnes els repetia que una bona foto no dona respostes; una bona foto genera preguntes”