‘Nico, 1988’ segueix el camí al desastre de la cantant de la Velvet
Quan totes les festes del demà, com diu la cançó de la Velvet Underground, arriben al final, acostuma a quedar com a record una dolorosa ressaca, i no hi ha hagut ressaca més tremenda –i més tràgica també– que la que hi va haver després de la gran festa del final dels anys seixanta, posem a Nova York, a la Factory de l’irònic i distant Andy Warhol, amb la banda de Lou Reed posant música a l’interminable sarau.
Al costat de Reed, hi havia Nico, femme fatale del rock. De vegades Nico cantava cançons de la Velvet amb la seva veu profunda, suggeridora i fosca, però la major part del temps se’l passava tocant la pandereta i movent la seva llarga cabellera rossa. Com un ornament de luxe, en negocis amb Jagger, Morrison i Dylan. Fins que la festa es va acabar.
Nico, 1988, de la italiana Susanna Nicchiarelli, ahir al Festival de Sevilla, és la crònica de la llarga ressaca de l’abans model i després cantant alemanya de veu fosca. El film, biopic de la decadència, segueix amb desapassionat patetisme l’última gira en solitari d’una Nico prematurament envellida, amb els cabells tenyits de negre, gairebé com una protogòtica. Passada de pes, inquieta, heroïnòmana. Però alhora entranyable en la seva desesperació, com de tornada de tot sense haver arribat a res.
La danesa Trine Dyrholm, reconeguda amb el premi a la millor actriu al festival de Berlín del 2016 per La comuna, de Thomas Vinterberg, encarna amb desarmant passió la que va ser bonica en hores baixes, abans de l’absurd accident de bicicleta a Eivissa que el 1988 la va portar a la mort.
Dyrholm, que també canta, més que un treball de mimetisme físic, ha dut a terme a Nico, 1988 una completa possessió vocal: canta les crepusculars cançons de Nico amb veu més negra encara que l’original, i aquell punt desafinat que la feia tan peculiar. Els 15 minuts de glòria de Nico són, en mans de Nicchiarelli, mers flaixos de filmacions de l’època, instantànies del record. Importa més el present.
La directora se centra en la caòtica gira. Nico viatja en una tronada furgoneta amb el seu fill Ari –el pare del qual diuen que va ser Alain Delon– i la resta de la banda. Infeliç road movie, instantània de l’època més que profund retrat. En la seva convencional aproximació, Nico, 1988 deixa una sensació de profund afecte i, per moments, de pietat per aquella dona que sempre buscava el mateix: “L’olor de la derrota que vaig sentir a Berlín de petita, quan la guerra es va acabar”, diu.