Dos gols i cap a casa
Integrat al vestidor i convençut de triomfar, Alcácer gairebé no va celebrar la seva nit
Era la seva gran nit; la nit somiada per un futbolista: golejador i triomfador. Hi havia lluna plena i la nit semblava jove. Paco Alcácer havia donat els tres punts al Barça amb el seu doblet. Les cròniques deien que havia salvat l’equip. Ell podia haver-se penjat medalles, reivindicar-se, celebrar-ho amb ganes, però, després de sopar –al Camp Nou sempre hi ha una mossada per als jugadors–, Alcácer es trobava incòmode sent el centre d’atenció. “Me’n vaig a casa”, va dir. Va anar a buscar la seva xicota, embarassada, i va conduir amb direcció a Sant Gervasi, on viu. Tan tranquil.
El davanter de Torrent (30/VIII/1993) és introvertit i casolà. I més des que espera l’arribada de la seva primera filla, la Martina, per qui ha afegit una celebració als gols a la que sempre l’ha acompanyat com a professional: la dedicatòria al cel per al seu pare, que no el va veure triomfar perquè va morir minuts després del Trofeu Taronja del 2011.
Però, sobretot, Alcácer té les coses molt clares. No es va veure mai fora del Barça quan Valverde hi comptava poc, i ara tampoc no es creu titular per haver marcat dos gols en un partit. Va fitxar la temporada passada per ser el quart davanter per darrere del trident, i aquest curs ha estat nou partits sense jugar ni un sol minut. Al llarg de la seva carrera ja està acostumat a ser l’últim de la fila i revertir la situació. Una cosa similar li va passar al València, on va haver d’esperar i treballar-se una gran oportunitat. Fins que Pizzi va recórrer a ell –precisament contra l’Espanyol i al Camp Nou– i ja no es va moure de l’onze.
El mateix li ha passat per segon any a can Barça. Amb Luis Enrique la seva hora va arribar els últims quatre mesos de temporada (titular al Bernabeu i a la final de Copa –va tancar el 3-1 a l’Alabès–), i ara ha passat per un petit desert en què va desaparèixer fins i tot de les convocatòries. Ell, però, estava convençut de la seva capacitat i no se li va passar mai pel cap de demanar una sortida al mercat d’hivern.
Un altre dels factors pels quals vol quedar-se és que està molt integrat al vestidor. A la ciutat esportiva és habitual veure’l comentar la jugada amb Denis Suárez, que és el seu veí, i també es relaciona amb Jordi Alba i André Gomes. Aquest estiu va arribar Deulofeu, amb qui ha fet carrera paral·lela a les inferiors de la selecció –van ser campions d’Europa sub-19 dues vegades–. “Els cracs també li han estat molt a sobre”, diuen. I és veritat que tant Piqué com Luis Suárez el van ajudar durant els seus primers mesos i la sequera del 2016. Dissabte Messi va ser dels primers d’abraçar-lo en els dos gols.
Davanter clàssic, no li demanin que intervingui gaire en la creació. Ara bé, de treball i d’olfacte de gol en va sobrat. En això s’assembla a l’uruguaià: “És difícil que tingui tres pilotes a l’àrea i no en fiqui una”, sentencia Alfredo Pérez, el primer entrenador que va tenir al planter del València. I els números així ho corroboren: és el davanter del Barça que menys minuts necessita per veure porteria (95) –fins i tot menys que Messi–, pels 417 de Suárez.
Tot i això, no funciona com a revulsiu. Alcácer necessita confiança per respondre amb gols. Ha estat 14 partits titular amb el Barça (11 la campanya 2016-17 i 3 la 2017-18) i aquestes cites ha marcat 9 dels seus 11 gols (6 i 3). Amb paciència i a poc a poc li va millor que als altres davanters que el club va mirar l’estiu passat: Vietto i Gameiro. El temps, com amb Umtiti i Paulinho, li pot acabar donant la raó a Robert Fernández.
El davanter valencià respon a la confiança: 9 dels seus 11 gols han arribat jugant de titular