Sense novetat amb Alcácer
Davanter, golejador i espanyol: el còctel de la tortura al Barça
Va debutar a les files blaugrana ara fa poc més d’un any. Ha jugat 33 partits (només 8 de sencers) i ha fet 11 gols. No són, en absolut, males xifres.
Però Paco Alcácer ja deu saber (si és que no n’era conscient abans) l’exigència del titànic repte a què s’enfronta: triomfar al Barcelona amb l’etiqueta de davanter, golejador i espanyol. Molts ho han intentat abans i alguns, malgrat que van mostrar sobrades qualitats i marcar molts gols, també van patir el judici sumaríssim del Camp Nou.
Per a un davanter centre, valorat de manera immisericordiosa pel seu encert golejador, és materialment impossible ficar-ho tot. Sempre tindrà més errors que encerts. Si, a més, com sol ser habitual, es tracta de futbolistes amb més col·locació i rematada que tècnica exquisida, la possibilitat de tenir en contra l’exigent públic del Camp Nou és alta. N’hi ha uns quants exemples de llibre en la història blaugrana.
El navarrès José A. Zaldua va fer més d’un centenar de gols amb el Barça. Però l’afició, que sempre va admirar-ne l’entrega i valentia, no n’hi perdonava ni una i molt especialment la nefasta final de la Recopa de l’any 1969. En la seva època jugava sempre amb el 9 a l’esquena. Marcat de sortida.
Martí Filosia tenia grans partidaris i grans detractors. En el seu cas se li retreia tenir massa classe. Era fred, un pecat imperdonable en aquell futbol dels setanta que encara vivia amb el record del 9 trencador. Va ser, possiblement, un avançat a la seva època.
La tècnica no era la qualitat més destacada de Clares. Però el seu oportunisme li permetia saber sempre on podia caure una pilota perduda i era capaç d’introduir-la a la porteria de la manera menys previsible. També va patir les ires del Camp Nou, comparat amb un Cruyff exquisit.
Tan genial com antiestètic, el futbol de Salinas tampoc no volia equidistants. Era un rematador més eficaç que elegant, d’una escola que a Espanya va tenir un precursor en el blanc-i-blau Roberto Martínez i que Salinas va saber honrar, per a desesperació de l’implacable Camp Nou.