Dies de pluja i de pancartes
El futbolista i entrenador argentí Ernesto Lazzatti, símbol de Boca Juniors, deia que els aficionats al futbol es dividien en dues grans tribus. Primera: els que van al camp a veure un equip hi van per veure’l guanyar. Segona: els que van al camp a veure un partit hi van a veure jugar. Aquesta diferència entre equip i partit, molt ben expressada per la intel·ligència de Lazzatti, no podia preveure que hi hagués una tercera via: els que van a l’estadi a fer servir la potència de l’aparador mediàtic del futbol per visualitzar una protesta política expressada en pancartes, càntics i consignes.
I com que el món és cada vegada més imprevisible, al Camp Nou la separació de poders entre uns i altres va quedar abolida per un alt percentatge d’aficionats que van aconseguir conjuminar les tres opcions: voler veure guanyar l’equip, voler veure’l jugar bé a futbol i compartir uns minuts de pacífica protesta contra la intervenció política, jurídica i policial de l’autogovern català. Potser sumant les tres motivacions s’aconsegueix una rendibilitat que justifiqui el desplaçament, però és evident que, com a victòria, el partit contra el Sevilla no passarà a la història, que el joc va ser consistent i estimulant durant 40 valuosos minuts i que la protesta sempre els semblarà insuficient als que creuen que el Barça hauria d’encadenar-se a les portes de l’Audiència Nacional, declarar-se indefinidament en vaga i demanar l’ingrés a la Premier. Ah, i a més a més, va ploure a bots i barrals, fet que converteix qualsevol membre de les tres tribus en autèntic heroi.
Més herois: Alcácer, reivindicat per una alineació inicial que va fer arrufar el nas de molts culers però que després va permetre digerir millor el mal dia de Luis Suárez. Suárez encarna l’evolució de la paciència barcelonista, que ha modificat la seva musculatura a còpia sobretot d’acumular èxits i d’interioritzar una teoria del crèdit que no sempre funciona. L’any 1971, posem per cas, Suárez hauria estat esbroncat repetidament. Ara, en canvi, hi ha molta més comprensió amb l’uruguaià perquè a) té el crèdit acumulat en altres temporades memorables i b) és molt amic de Messi i com que Messi és intocable, els amics dels intocables també ho són.
Però tornem a Alcácer. L’alegria que manifesta quan marca un gol (i dissabte en va marcar dos) és d’estudi fotogràfic de postguerra. De retrat de primera comunió: un somriure pletòric i humil situat sota una clenxa que malgrat els esforços d’un perruquer psicòpata, no deixa de ser la clenxa de nen d’etiqueta de meló Vicentín de tota la vida. Per demostrar que no és una criatura, Alcácer va celebrar el gol posant-se la pilota sota la samarreta per imitar la panxa d’embarassada de la seva dona, que espera una filla. És un ritual de mal gust i políticament incorrecte a nivell abdominal? Com a vicepresident de l’Associació de Panxuts Crònics de Catalunya (APCC), li tolero la gracieta perquè el Barça va guanyar i perquè en els dies que vivim les alegries s’han devaluat tant com la inflació a Veneçuela i convé aprofitar-ho tot, fins i tot les sobres.
Alcácer no va trair el protocol no escrit del futbol: primer va abraçar els autors de la passada decisiva (Suárez i Rakitic) i en acabat va personalitzar la celebració amb la simulació d’una panxa digna de l’APCC. Res a dir, doncs, i que la família sigui feliç. A la lliga alemanya, en canvi, Marc Bartra va celebrar el gol que va marcar amb un d’aquests cors formats amb els dits, més propis d’un adolescent víctima d’una sobredosi de cursileria de Sant Valentí que d’un adult responsable pare de família respectuós de la sobrietat i l’ordre germànics. El seu equip, el Dortmund, va perdre a casa 1-3 contra el Bayern i, tot i el resultat, Bartra va considerar necessari exhibir el seu amor en públic relacionant-lo amb un gol de l’honor que, manipulat així, perdia l’honorabilitat col·lectiva per quedar reduït a un ritual grotesc.
Parafrasejant Lazzatti, potser hauríem de començar a investigar quants jugadors van al camp a jugar bé al futbol, quants a guanyar el partit i quants a trobar-hi la matèria primera per alimentar el seu Instagram i, per extensió, la repercussió d’un ego que, cada vegada més, sembla viure al marge de la grandesa de l’espectacle del futbol. (Per cert: parlant del Bayern, si podeu mireu com està jugant últimament i dediqueu uns minuts a admirar, reconèixer i aplaudir la figura monumental de Jupp Heynckes).
L’alegria d’Alcácer és d’estudi fotogràfic de postguerra, de retrat de primera comunió Marc Bartra va considerar necessari exhibir el seu amor de manera pública