Anne-Sophie Mutter
VIOLINISTA
La violinista alemanya AnneSophie Mutter (54) torna al Palau amb la mítica Xacona de Bach, considerada el cim del repertori per a violí sol. I a més celebra el 85è aniversari del polonès Krzysztof Penderecki, qui li va dedicar diverses obres.
“Tocar Bach davant les roques de Finisterre va ser una experiència de bellesa sensibilizadora”
LA SITUACIÓ CATALANA “No veig per què el paraigua que és la UE no pot respectar els ‘backgrounds’ culturals”
Anne-Sophie Mutter està posant rentadores a casa seva, a Alemanya, després d’un viatge inoblidable. Acaba de fer el camí de Sant Jaume quan té lloc aquesta conversa telefònica. Començant per Porto i acabant a Finisterre. L’experiència no és gens fútil. I encara menys musicalment, ja que quan va arribar al destí, la violinista alemanya va tocar una sonata de Bach per a quatre amics davant d’una posta de sol indescriptible. L’art per a la fi del món.
Com va ser aquesta experiència a l’aire lliure?
Al·lucinant. No havia tocat mai així, a prop de les roques, amb el sol ponent-se... Sonarà patètic, però, encara que no corri a l’església cada diumenge, crec que hi ha alguna cosa allà fora. Ho sents quan veus la bellesa de la naturalesa, els arbres, els ocells, la pau, els bons moments. La vida és una lluita per a molts de nosaltres; molts viuen en zones de guerra, i si penses que cada segon mor algú de gana al planeta et pots tirar per la finestra de desesperació. Però aquesta és la raó per la qual hem d’intentar viure junts amb respecte i empatia. I la música abraça aquesta empatia. Veient la bellesa d’una posta de sol només pots estar agraïda, i no et pots aturar aquí, t’has d’involucrar. Ara em sento més inspirada envers Romania o Síria, la música et dona molta energia per rescatar el teu veí. Et sensibilitza i t’adones que estem tots connectats i que tots compartim la necessitat i el desig d’un futur en pau.
Precisament tocarà la Xacona de la 2a partita divendres, al Palau de la Música. Encara és un Everest per a vostè aquest Bach?
Sens dubte. Extremadament complex: el tempo, el fraseig, les variacions destacades, la manera com va del to de menor a major i de sobte una altra vegada a menor... Hi ha una teoria sobre això: no sabem amb precisió en què la va escriure realment. Ho va fer quan va morir la seva dona, i diu “solo”, que significa que estàs sol, però també hi diu “sis solo sonates”. És una muntanya per escalar, físicament i mentalment, es necessita un pla per emprendre la dansa en aquesta xacona, una aventura que m’encanta compartir amb el públic. El públic és una gran part de l’experiència, contribueix amb
l’energia, el silenci, l’anticipació.
El recital anirà del barroc de Bach a Brahms, amb les Tres danses hongareses que tocarà amb el pianista Lambert Orkis. I anirà de Brahms al futur, amb dues peces del polonès Krzysztof Penderecki, un compositor que li va dedicar a vostè obres destacades. Sí, Penderecki fa 85 anys el 2018 i vaig voler celebrar-ho amb el Duo concertant per a violí i contrabaix ,i amb la 2a Sonata per a violí i piano. Amb tota la meva admiració i profund amor per la seva música. Penderecki és molt intel·lectual. El seu és un text profund i emocional i encara que no estiguis familiaritzat amb la contemporània i et sentis aliè al llenguatge, et toca. És com per a mi sentir parlar espanyol: no el parlo, el vaig estudiar a l’escola, però puc sentir l’emoció en la llengua.
Com va començar la seva intensa relació amb autors contemporanis polonesos, com ara Lutoslawski?
Em vaig sentir atreta per Lutoslawski. Jo vaig estudiar a Suïssa, vaig créixer a la frontera amb França, el vaig conèixer i es va convertir en el meu mentor. Quan va començar a escriure per a mi va sorgir una fascinació per la música contemporània. Penderecki va escriure molta música sagrada, oratoris, rèquiems, i a més és un mestre recordant la tragèdia de la història: A les víctimes d’Hiroshima, Set portes de Jerusalem... Crec que és com Ai Weiwei per a la història de la Xina, només que ell mira la de tot el món. I crec que ho fa amb les emocions correctes, per curar ferides, les nostres ferides, gran qualitat que no han tingut tots els nostres contemporanis.
Però se l’escolta poc...
Bé, el meu deure com a intèrpret és fer que el públic s’enamori d’ell. Que no sigui conegut requereix aquest pas previ de confiar en l’artista, exigeix una obertura de ment.
Ha estrenat 25 obres. Quin és el pas següent? Ara sembla interessada en el període de Korngold després d’haver gravat el seu
Concert per a violí. Farà Walton?
Walton és una cosa que m’encantaria tocar, com Samuel Barber, perquè és un estil encara massa romàntica però amb una aroma única, i ho trobo a faltar en el meu repertori. Però és interessant que em parli de Korngold, un gran compositor que va haver de deixar Alemanya i guanyar-se la vida a Hollywood, i jo estic ara molt interessada en la música de John Williams. Va compondre un concert per a violí als setanta i té una manera magnífica de captar atmosferes. Després de gravar la 2a sonata de Penderecki em vaig passar a Williams, oposat a ell, sí, però interessant a explorar.
Participa en el Yellow Lounge, el projecte de Deutsche Grammophon que porta la clàssica als clubs de techno. Per què?
Tenir una atmosfera de club mentre toques peces curtes és una idea amb força, i una gran experiència per a gent que no es vol asseure dues hores a sentir clàssica, però sí sentir-ne el sentiment. La nova generació de músics també han d’explorar aquesta relació, perquè el Palau de la Música sempre serà un centre neuràlgic per a programes llargs, però cal explorar també espais petits, íntims, de relax. La clàssica no és una cosa cool per als mitjans de comunicació. En general no existim en la vida de la gent. A mi m’encanta tocar en diferents atmosferes, poder fer acudits, hi ha tantes maneres de celebrar la clàssica...
Ha seguit les notícies de Catalunya?
No soc política. És una situació complexa i espero que trobin una solució pacífica i que les protestes siguin a favor de la democràcia.
Li sembla que el model de la UE està en dubte?
La UE són diferents cultures sota un mateix paraigua, cosa que sempre resulta difícil, però no veig per què la UE no pot respectar els backgrounds. Ser una unió és un contrapunt a una gran Xina o als EUA, una cosa que ens pot fer forts, i tot i que és de difícil execució, la idea té gran valor. Estar unificats pot generar força, però no es pot actuar amb repressió davant el desig d’independència, un desig de dècades.