Plats trencats

PASQUAL Maragall va dir en una ocasió que en tot barceloní hi coexisteixen el narcisisme i el patiment, “perquè estem sempre a la frontera de triomfar o perdre”. Aquesta manera de ser ha configurat fins i tot el paisatge de la ciutat, els gestors de la qual han hagut d’arriscar, buscant sovint excuses que podien semblar desorbitades per fer salts endavant. En no ser la capital d’un Estat, Barcelona no ha disposat històricament de les eines per créixer com a metròpoli, així que ha hagut de trobar complicitats per a apostes no sempre comprensibles. Però aquesta capacitat d’assumir riscos amb grans reptes i sense excessius recursos –d’aquí el narcisisme i el patiment– era part de l’encant de Barcelona i els barcelonins.

L’arribada a l’alcaldia d’Ada Colau va suposar un canvi, que no tothom va acceptar de bon grat, per un classisme mal entès. La seva candidatura va ser una mica improvisada i la seva victòria va ser tan inesperada que va sorprendre fins i tot els seus electors. Es va passar dels planians senyors de Barcelona a una activista veïnal al capdavant del Consistori. Era evident que no seria fàcil amb només 11 dels 41 regidors la gestió de la capital catalana, però, després d’un primer any de topades amb els poders locals, es va intentar buscar un encaix que va resultar complex, per utilitzar un terme que permet àmplies interpretacions. El pacte amb els socialistes va suposar aire per als comuns i una connexió amb l’statu quo, que ha permès estabilitat política i un acostament al món cultural i econòmic.

La ruptura entre Barcelona en Comú i el PSC afebleix la capacitat de la ciutat d’actuar com a estabilitzador en un moment polític tan delicat com el que vivim. De fet suposa avançar el final del mandat municipal. Colau vol quedar bé amb tanta gent, que al final aconseguirà que ningú no acabi satisfet.