Àngel Llàcer
DIRECTOR TEATRAL
Àngel Llàcer dirigeix al teatre Poliorama Un cop l’any, una comèdia romàntica nordamericana que retrata les trobades de dos amants durant 25 anys en els quals van canviant tan profundament com la societat en què viuen.
Es la història de dos amants durant un quart de segle. Dos amants que, això sí, es veuen només una vegada a l’any, sempre al mateix hotel. Però també és la història d’un canvi social profund, el que es produeix al seu voltant durant aquells 25 anys. Una transformació que fa que els dos amants canviïn també radicalment. És Un cop l’any, una comèdia romàntica de Bernard Slade que ja va triomfar a Broadway als anys setanta i que el 1978 es convertiria en pel·lícula amb Ellen Burstyn i Alan Alda. I que ara Àngel Llàcer ha adaptat per al teatre Poliorama portant-la a l’Espanya que va de la mort de Franco fins a l’any 2000. Un període de grans canvis durant els quals en Josep i la Pilar –que així s’anomenen ara els protagonistes, com els pares de Llàcer– es retroben any rere any en un parador de La Rioja, parlen de les seves vides i famílies... i van prenent camins vitals oposats.
“Em van trucar de la productora Minoria Absoluta i em van dir que em llegís l’obra. La vaig començar a llegir a l’Empordà i després de les primeres escenes volia dir-los que no. Em semblava una ximpleria. Però l’endemà vaig voler continuar llegint-la per poder explicar per què no la feia, i la segona part de l’obra em va flipar. Es necessitava tota la primera part perquè la segona tingués sentit. Plorava, reia d’estar allà sol plorant... Va ser molt divertit, emotiu, i vaig voler portar-la a escena”, explica Llàcer en un dels pocs moments que no té un muntatge teatral o un programa de televisió.
A Un cop l’any, això sí, Llàcer n’és només el director: els protagonistes són David Verdaguer i Mar Ulldemolins, dos amants que es troben cada any des que tenen vint i pocs anys fins que arriben a la cinquantena. Perquè, quan es coneixen, ja tenen família. “‘Què fem?’, es pregunten. I es diuen: ‘No renunciem a això, quedem una vegada l’any al parador i ens explicarem
Llàcer ha traslladat l’acció del muntatge a l’Espanya que va de la mort de Franco fins a l’any 2000
una cosa bona i una de dolenta del temps que hem estat sense veure’ns’. Amb aquesta excusa es van explicant les seves vides, els seus fills, les seves famílies a través de sis escenes amb uns quants anys de separació. I veiem com la seva relació de fora se sustenta en la que tenen ells per separat, i que aquesta alhora té sentit perquè tenen una història fora. Cap d’aquestes no aguantaria si l’altra història d’amor no existís”, explica Llàcer.
Pel director, es tracta d’una obra “molt delicada, perquè no passa res, passen moltes coses, 25 anys, però no hi ha una trama agitada, els anem coneixent i estimant”. Entre escena i escena, diu, “hi ha uns vídeos, un recorregut musical i d’imatges des que mor Franco fins a l’any 2000, passant per ‘À la ville de Barcelone’, l’Estatut, Felipe González, Pujol... Ajuda la identificació i dona temps als actors a caracteritzar-se perquè guanyin anys”, somriu. Un recorregut en què els protagonistes van en sentits contraris. “Les dones tenen un gran personatge per identificarse. La Pilar comença jove casada amb un home perquè li van dir que s’havia de casar. Te fills, és mestressa de casa. Amb l’arribada de la democràcia decideix que ha de fer les seves coses, no necessita ningú. Acaba els estudis, treballa, aconsegueix l’èxit social i es torna rica. De fet, entra en crisi amb el marit perquè ja no és el cap de la casa. Mentrestant, el personatge del David Verdaguer, que viu tranquil al seu podi d’home blanc, heterosexual i amb recursos, es torna més reflexiu i acaba apartant-se una mica de la societat, fuig i acaba sent un paio com jo d’aquí a un temps: a l’Empordà i conreant la terra”, afirma, rient.