Rodoreda inacabada
Nova edició de l’última novel·la de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera, una obra publicada després de la mort de l’escriptora que difereix per complet de l’estil de les seves altres obres.
Clarice Lispector, Lucia Berlin, Natalia Ginzburg, Cynthia Ozik, Flannery O’Connor, Carson McCullers, Ivy Compton-Burnett, Ingeborg Bachmann... són noms d’escriptores cada vegada més reivindicades com a precedents i fars que il·luminen les noves generacions d’escriptores. Mercè Rodoreda hauria de ser entre elles, sobretot a partir de La mort i la primavera, la seva novel·la definitivament inacabada, que no incompleta, poc i mal llegida. La reedita Club Editor/La Montaña Pelada, rescatant, d’una banda, l’edició de Núria Folch (1986), revisada per Arnau Pons, i, d’altra banda, oferint al lector espanyol una traducció al castellà d’Eduardo Jordà.
Arnau Pons ha retornat a La mort i la primavera la lectura que va fer al seu dia Núria Folch: reconstruint el puzle dels papers deixats per Rodoreda quan va morir, va optar per la coherència narrativa en lloc d’acoblar els passatges segons l’ordre cronològic en què van ser escrits (opció de Carme Arnau). “És tan revulsiva –diu Pons– que abans has de fer taula rasa del que has llegit per rebre el seu missatge”, comparable a Rulfo, Kafka, Artaud o Pasolini.
El resultat, segons Eduardo Jordà, és “una novel·la moderníssima, un gènere nou que s’inventa Mercè Rodoreda, sense precedents i sense continuadors. És ombrívola, poètica, lluminosa, perversa, innocent, eròtica, bonica, terrible i devastadorament trista”. Segons el traductor, no és una al·legoria política, però alberga al seu si una poderosa dinamita verbal contra els mecanismes de poder, ja siguin polítics o els de l’amor romàntic o filial. No és realista, però té la substància de la qual està feta la realitat. No és un novel·la fantàstica, però té alguna cosa de conte de fades. I és i no és existencialista.
Arnau Pons veu l’obra pòstuma de Rodoreda com “una novel·la de denúncia, un tractat polític, un clamor a la llibertat, un manual de sedició, sobre què significa estar subjugat” i que es correspon amb les reflexions d’Adorno: “Avui, art radical vol art tenebrós, de color negre”. L’editora Maria Bohigas, neta de Núria Folch, considera que l’obra neix d’una “catàstrofe”, d’una dona que va ser testimoni directe de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, escrita al seu exili voluntari de París i Ginebra. Una catàstrofe que, paradoxalment, “la va alliberar com a dona i com a artista, perquè el seu exili té un component polític, però també li permet separar-se del seu marit i de la seva família i ser ella mateixa”. I fins i tot de la seva llengua.
Bohigas recorda una zona grisa en la biografia de Rodoreda i de la seva parella, Armand Obiols (Joan Prat de nom real), tret a la llum per Montserrat Casals. Durant l’ocupació alemanya, Obiols va ser funcionari del camp Lindemann de l’Organització Todt a Bordeus, íntim amic d’un jerarca nazi, Josep María Otto, criat a Catalunya, excombatent republicà que, després de l’exili, es canvia de camisa per col·laborar amb els nazis, atès el seu coneixement de l’alemany. A la primavera del 1943, quan els trens de la mort van carregats de passatgers cap als camps d’extermini, Obiols s’ha acomodat a la seva connivència amb els nazis, que, segons Arnau Pons, va haver de deixar alguna empremta a Mercè Rodoreda en forma de desig d’“expiació”.
La primera versió de La mort i la primavera va ser enviada el 1961 al premi Sant Jordi sense que tingués cap acceptació, com tampoc no la van tenir La plaça del Diamant o Una mica d’història (Jardins vora el mar). Després, Mercè Rodoreda reprèn la novel·la. Carme Arnau, en la seva edició de la Fundació Rodoreda, reconstrueix la gènesi de l’obra per mitjà de la correspondència amb Armand Obiols, en la qual ja intueix la influència de Kafka (La colònia penitenciària) i de Sartre (“els homes fan tot el que poden –col·lectivament– per convertir la vida en un infern”). Segons l’opinió de Jordà i Bohigas, la passió amorosa dels dos joves protagonistes incendia tot un poble, que és qualsevol poble de regles totalitàries, destrossant de passada absolutament totes les normes possibles. Un llibre que, en paraules d’Obiols, si La plaça del Diamant és una aquarel·la, La mort i la primavera és un quadre a l’oli.
Pons remarca el caràcter sediciós d’una obra que es rebel·la contra tota norma de poder opressiu