Totalitarisme àrab darrere de l’Estat unit

Els kurds de l’Iraq són, malgrat tot, l’únic cas de descentralització als països àrabs

El Govern de Bagdad ha reaccionat davant les vel·leïtats separatistes dels kurds de l’autonomia del nord iraquià amb l’habitual actitud dels estats àrabs del Màixriq i del Magrib. En la política àrab contemporània preval una tendència totalitària evident. Malgrat la constitució federal en vigor a l’Iraq –fruit de la imposició dels Estats Units quan van ocupar el país després de la derrota de l’exèrcit de Saddam Hussein, l’estiu del 2003– ni els sistemes federals ni de bon tros les escissions territorials són tolerades.

Hi ha una glorificació al món àrab de l’Estat marmori unitari, sigui monàrquic, republicà o sorgit d’un cop militar. És un fet que va unit al culte a la personalitat i la reverència al cabdill, un home providencial.

Els kurds de l’Iraq han gaudit, sobretot des del 1991, d’un règim d’autonomia molt notable, però la història de les seves relacions amb el Govern de Bagdad a partir del 1970, i durant els anys del règim baasista, amb les seves persecucions, deportacions i l’arabització de les seves poblacions, va ser molt abrupta. És, no obstant això, l’únic cas de descentralització establert als països àrabs.

En la guerra de tres lustres del Líban, els cristians maronites, a través de les seves aguerrides milícies del Kataeb o Falange, van intentar organitzar el seu cantó a la muntanya i a la localitat marítima de Junie.

Als maronites els titllaven llavors, com si es tractés d’un insult, d’aïllacionistes i eren considerats traïdors a la causa àrab i palestina, i sovint aliats d’Israel.

Per als governants àrabs és Israel qui fomenta les lluites separatistes, sigui la dels kurds o bé d’altres minories. El seu fracàs va malmetre els seus anhels de fundar un sistema cantonal a imatge i semblança de la somiada Suïssa, amb què sovint ha volgut comparar-se el Líban oriental.

Cap país àrab tret d’Algèria no va ajudar els sahrauís de l’antiga colònia espanyola quan van provar de separar-se del regne del Marroc.

Vaig estar una nit de febrer del 1976 en la proclamació d’aquesta república en un paratge de la regió fronterera de Tinduf. Enmig d’un gran cercle format per vehicles militars amb els fars encesos, van hissar la seva bandera. La seva independència no va ser reconeguda mai pels governs àrabs.

El desgraciat del Sudan del Sud es va alliberar de l’autoritat àrab i musulmana de Khartum després de sagnants i llargues guerres.

Si els governants del Màixriq i del Magrib sufoquen totes les aspiracions d’independència d’algunes de les seves poblacions, fracassen, d’altra banda, en el seu retòric panarabisme, mil vegades pregonat a so de bombo i platerets.

Va fracassar la RAU, una pretesa unió d’Egipte i Síria, a la qual més tard s’havia d’unir l’Iraq. Va fracassar també la il·lusió del coronel Gaddafi de fondre Líbia amb Egipte i més tard amb Tunísia.

El panarabisme de Nasser i del partit Baas es va esgotar fa dècades.

És paradoxal que estats de l’Orient Mitjà sorgits després de la derrota de l’imperi otomà, sobre fronteres moltes vegades artificials traçades pels colonitzadors europeus, s’acarnissessin amb aquells pobles que aspiren a separar-se de la seva autoritat.

En tot cas, la inviolabilitat més estricta de fronteres es dona al continent africà. Després de la cascada d’independències africanes del 1962, van brollar guerres a Katanga i a Biafra, en les quals els separatistes impugnaven els nous governs de les antigues colònies.

També agents israelians van intervenir sovint en la desestabilització de les flamants repúbliques.

L’Organització de la Unitat Africana té com a base fonamental la sacrosanta inviolabilitat del traçat de les seves fronteres per por que el seu desmantellament precipiti tot el continent cap a interminables guerres tribals.