La veritat (catalana) és un mirall trencat
Compareix Artur Mas a Madrid, en el vell Club Siglo XXI, i rep la primera clatellada. El periodista Fernando Jáuregui, que modera una nova edició del cicle de debats sobre Catalunya, obre el foc sense embuts: “És vostè el culpable de tot?”.
L’expresident exhibeix la seva coneguda mandíbula d’acer i, mirant amb mig somriure a la seva esposa, Helena Rakosnik, asseguda a la primera fila, ironitza: “Estic acostumat que em culpin de gairebé tot”.
Mas es va trobar en minoria entre la resta dels intervinents, que ni tan sols van coincidir en l’origen de la tragèdia. El també president del PDECat va situar l’espurna que va prendre la metxa el juny del 2010, quan el Constitucional va emetre la seva sentència sobre l’Estatut del 2006 i “va expulsar del marc constitucional molta gent que hi havíem treballat a dins”. L’expresident ja va advertir la concurrència, per si esperaven una altra cosa, que la partida no ha acabat. “No confonguin l’objectiu, que continua perfectament vigent, amb si ara és possible o no. No és un caprici de quatre gats o quatre bojos. L’objectiu és perfectament vigent”, va anunciar Mas. Una altra cosa és que, va admetre, “s’està fent una reflexió”. Sobre els temps.
Un altre expresident de la Generalitat, el socialista José Montilla, va remuntar l’origen de la qüestió a “la campanya del PP contra l’Estatut”. I el president del PP català, Xavier García Albiol, va plantar cara als dos expresidents: “Amb tot respecte, estan utilitzant una excusa de mal pagador per justificar una situació del tot injustificable”. “No està dient la veritat”, va dir a Mas, i l’ambient es va caldejar. L’origen de la qüestió, per García Albiol, no és la sentència de l’Estatut, sinó quan Mas “decideix fer un cop de cap i tirar-se a la piscina”, i després de veure negada la seva demanda de pacte fiscal, gira el vaixell amb rumb a la independència. Davant d’una varietat així de possibles orígens del conflicte, Xavier Domènech, coordinador de Catalunya en Comú, es posa líric i recorre a una vella expressió catalana: “La veritat és un mirall trencat”. En cada un dels trossos, nia una veritat.
El catedràtic Santiago Muñoz Machado certifica que “d’independència de Catalunya no n’hi haurà, ni a curt ni a llarg termini, perquè no ho permetrà l’Estat”. “Però hi pot haver solucions satisfactòries per a totes dues parts”, avisa. Montilla posa a sobre la taula la reforma constitucional, i García Albiol el talla: “Si algú pretén una reforma constitucional per donar satisfacció als independentistes, va llest”. I el catedràtic Antón Costas intervé que “no es pot acusar el món econòmic de no haver-ho advertit, però no hi ha pitjor sord que el que no vol sentir”.
Mas va concitar tota l’atenció. “Jo no et demano ni un euro”, revela que va dir a Rajoy quan va demandar un pacte fiscal. I davant el reclam de si és el gran responsable del procés, rasa: “Jo vaig ser el responsable... fins al 10 de gener del 2016”.
El dia que, va dir, va exercir la seva responsabilitat.
L’expresident Mas anuncia a Madrid que la partida no s’ha acabat: “L’objectiu és perfectament vigent”