Quan quaranta anys encara són pocs
Quaranta anys en política poden semblar una eternitat. Però per a un “animal polític” com Miquel Iceta –com el defineix l’autor d’Iceta. El estratega del Partido Socialista (Edicions B), el periodista de La Vanguardia Raúl Montilla– encara són pocs. Miquel Iceta (Barcelona, 1960) és militant del PSC des del 1977 –just quaranta anys– i després d’una vida dedicada gairebé íntegrament a una activitat sovint poc o directament mal valorada és probablement el dirigent amb una trajectòria més dilatada –si no el més veterà de tots– que encara continua en actiu a l’escena política de Catalunya. I la seva intenció, per si algú ho dubta, és continuar fent-ho uns quants anys més.
“Quaranta anys de vida política són molts anys”, se sincera, però per a ell encara no són prou, perquè es veu amb corda per a estona. “M’agrada molt la feina que faig, m’hi trobo molt bé, i per això quan algú m’insinua que potser ja seria hora de deixar-ho ho encaixo molt malament... M’hauran de treure amb els peus per davant”, adverteix durant la presentació al Col·legi de Periodistes de Catalunya d’aquest relat biogràfic, que no ha estat preparat pensant que veuria la llum en portes d’unes eleccions, però que coincideix –si és que en política hi ha casualitats– amb la cita amb les urnes més atípica de la història recent de Catalunya. Unes eleccions, les del 21-D, que li permetran precisament ampliar els anys de carrera política i de les quals –és el moment del missatge electoral– li agradaria sortir elegit president de la Generalitat. “Jo el que vull és que em facin president a mi, perquè crec que ho faria molt més bé que els altres i que el país també aniria molt més bé”.
No es mossega la llengua. Va sobrat d’experiència. I té taules i retòrica suficients per afrontar el que calgui. Això és el que segurament li ha permès superar durant aquests quaranta anys una timidesa innata, que li fa confessar que se sentia més còmode entre bastidors, per exemple com a lampista de la Moncloa al costat de Narcís Serra o com a home a l’ombra de Josep Borrell, José Montilla o Pasqual Maragall, que en primera línia, com a primer secretari del PSC i, sobretot, com a candidat a la Generalitat el 2015 i ara. És el que sent que l’ha deixat més exposat al públic. “La vida et canvia quan passes a primera línia, sempre era a la cuina, i de sobte et trobes davant dels focus..., perds la privacitat, no pots sortir sense que algú t’aturi, pagues un peatge”.
Però malgrat totes les prevencions
El secret d’Iceta és que li agrada molt fer el que fa: “M’hauran de treure amb els peus per davant”
per fer el salt a aquesta primera línia en la qual, per bé o per mal, està constantment sotmès a escrutini, no es penedeix d’haver-ho fet. Perquè resulta que Miquel Iceta ha descobert que aquesta nova faceta també li encanta. “M’hi trobo bé”. I és que “gaudeix molt amb el que fa”, sentencia Raúl Montilla. És el secret perquè quaranta anys encara li semblin pocs i vulgui continuar dedicant-s’hi com més millor.