Autocrítica?

Sergi Sabrià i Clara Ponsatí sembla que hagin fet autocrítica. Només ho sembla. No esperaven un “Estat autoritari i sense límits a l’hora d’aplicar repressió i violència”. Si hi ha un error –sostenen– és culpa de la maldat congènita de l’adversari. L’independentisme continua fidel a la manera d’argumentar d’Artur Mas el 2012. Després d’anticipar les eleccions, Mas, en comptes d’assumir que havia rebut un correctiu solemne (demanava un “resultat excepcional” i va perdre 12 diputats), va inventar una manera màgica d’interpretar la realitat que ha caracteritzat l’independentisme des d’aleshores. L’invent consisteix a substituir amb una dada favorable qualsevol obstacle de la realitat que desmenteixi els plans del relat independentista. Així ho va fer ell mateix el 2012: en comptes d’assumir el càstig electoral, va fer un salt al buit afirmant que, sumant els seus diputats als d’ERC i la CUP, el sobiranisme iniciava el viatge cap al referèndum del 9-N.

Aquesta manera d’argumentar té costos enormes. Crema les naus: no permet retirada ni rectificació. Tant Mas com els seus seguidors i, per descomptat, els propagandistes mediàtics de l’independentisme han argumentat sempre així. Si un empresari es queixava, se’l titllava de botifler o comissionista i es donava per liquidat el mercat espanyol: “La indústria catalana bat rècords d’exportació”. Les lleis no tenien importància: la legitimitat de la causa catalana era superior a la legalitat espanyola (descrita com a manipulada o franquista). Per descomptat: Europa donaria la raó a Catalunya. Davant el risc evident de provocar la divisió interna en una societat catalana majoritàriament partidària del doble sentiment de pertinença català i espanyol, s’argumentava que Súmate ho arreglaria (n’hi havia prou amb l’existència de Súmate per negar aquesta dada: a les municipals de 2015, en ple procés, ERC i CiU no van obtenir ni un sol regidor a Santa Coloma de Gramenet). Etcètera. Aquesta manera d’argumentar desemboca en el “vot de la teva vida”, les eleccions plebiscitàries de Junts pel Sí. Sumant CDC, ERC, Òmnium i ANC, la llista va obtenir un meritori 39’5%. Ideal per governar, però impotent per iniciar la desconnexió. Com és sabut, les negociacions amb la CUP van costar el cap del fundador de l’argumentació màgica. Amb màgia hem arribat fins al no res.

L’autocrítica hauria de començar per aquí: s’ha jugat a emmascarar la realitat amb el desig. Ja m’imagino la resposta a aquesta meva reflexió: i Rajoy què? I el periodisme espanyol què? Certament, hi ha moltes raons que expliquen la reacció catalana d’aquests anys. No hem pas deixat d’explicar-les. Però no hi ha res que justifiqui una política que desapareix com per art d’encanteri quan s’encenen els llums de la realitat legal, econòmica i internacional. Això no és política: és teatre; i dolent.

Si hem de recosir el país (i ens convé fer-ho: arriba una onada negativa per a tots els catalans), necessitem l’autocrítica. Recosir-nos només podrem fer-ho des de l’honestedat argumental.

Recosir-nos només podrem fer-ho des de l’honestedat argumental