Autocrítica

Octavio Paz assegurava que l’única possibilitat de supervivència de les societats lliures era l’exercici constant de l’autocrítica, atès que és el ressort que ens permet aprendre del passat i millorar el futur. En aquest sentit, em sumo a la petició general d’autocrítica del procés independentista que, òbviament, ha comès errors que haurà de saber analitzar, i dels quals s’haurà de vacunar. Res a dir, doncs, davant la necessitat d’un exercici que només pot servir per fer millor les coses.

Tanmateix –i és un adverbi amb esteroides–, no crec que aquesta exigència massiva que arriba per terra, mar i micròfon, sigui d’autocrítica, sinó més aviat el que voldrien alguns és que l’independentisme es reclinés, confessés els seus pecats i expiés les seves culpes. “Que surtin de la presó i donin explicacions”, deia la deessa de Barcelona amb to acusador, i els seus responien amén. Però el que més soroll fa és el tro de les veus espanyolistes (perdó, ara s’ha de dir “constitucionalistes”, es veu que el terme tradicional els incomoda), que s’alcen com a fiscals i jutges dels herètics indepes. Que ministres del PP, tertulians del guerracivilisme televisiu i líders tutti colori del front del 155 reclamin

Que els del PP i el front del 155 reclamin autocrítica als independentistes és un exercici de cinisme

autocrítica als artífexs del procés que ha viscut Catalunya és un exercici de cinisme considerable.

Com si no tinguessin res a veure, ni haguessin trencat mai un plat, ni esgotat la paciència catalana, ni haguessin menyspreat la nostra identitat, ni atacat la nostra llengua, ni discriminat les nostres infraestructures, ni haguessin esclafat l’Estatut que vàrem votar als parlaments i ratificar a les urnes. Ni les campanyes ferotges de Rivera emulant els discursos de Primo de Rivera, ni les signatures del PP escampant la catalanofòbia per terres espanyoles, ni els Wert de torn volent espanyolitzar-nos, ni el greuge fiscal, ni l’ajornament permanent d’infraestructures bàsiques, res no ha existit. Per no existir, ni tan sols ha existit un Rajoy que s’ha negat a fer política durant anys, que ha menystingut un procés que afectava milions de persones, que ha reduït a pura repressió el que era un conflicte territorial, i que encara surt a la ràdio i assegura que ha estat molt valent perquè ningú, des de la Segona Guerra Mundial, havia destituït un govern. Sí, ho ha dit així, i s’ha quedat tan ample. Qui podia imaginar que algú consideraria que això és un mèrit!

No hi ha dubte que l’autocrítica serà necessària en tots els patis polítics, perquè la situació a la qual hem arribat ha estat terrible. I ningú no se n’escapa, començant per l’independentisme. Però hi ha una cosa que no es pot oblidar: el procés d’independència ha estat la conseqüència i no la causa de la situació, nascuda per la necessitat d’autodefensa davant les agressions que hem patit com a nació.

Autocrítica, doncs, tota. Però que alguns que la reclamen als altres comencin a practicar-la.