Punt i a part
Què significarà el 21-D per a la política catalana? Serà un punt i seguit? És a dir, una vegada i una altra el mateix per continuar tancats amb la mateixa joguina. O, al contrari, creu i ratlla? El meu pronòstic és que ni una cosa ni l’altra. El nou escenari s’assemblarà més a un punt i a part. La raó és que tots els actors hauran de reconèixer realitats que fins ara havien provat d’ignorar. Això portarà una certa distensió i una via política intermèdia.
Els independentistes hauran de reconèixer quatre realitats. La primera és que la principal restricció a la independència unilateral no és la llei ni el poder coercitiu de l’Estat, sinó la pluralitat de la societat catalana. Ja no és possible sostenir el lema d’“Un sol poble, una sola veu”. Aquesta realitat l’hauran de reconèixer també les institucions educatives. M’expliquen una anècdota reveladora. Davant la protesta d’alguns pares d’un conegut centre educatiu privat de Barcelona per la convocatòria d’una “nit dels pijames” prèvia al referèndum il·legal de l’1 d’octubre la direcció els va demanar disculpes afirmant: “No érem conscients que hi hagués pluralitat ideològica entre les famílies dels nostres alumnes”.
La segona realitat és que la visió romàntica que l’independentisme tenia de la Unió Europea no es correspon amb la realitat. La Unió Europea és una unió política d’estats nacionals regida pel principi del respecte a les constitucions nacionals. No reconeixerà mai la república catalana.
La tercera és la feblesa dels arguments econòmics a favor de la sostenibilitat d’una Catalunya independent. Els economistes clàssics ens van advertir que les nostres decisions tenen conseqüències que no per no volgudes deixen de ser menys reals. Avui, després de veure la fugida massiva d’estalvi, de seus empresarials i la caiguda del consum, ningú amb dos dits de front no pot dubtar de la importància d’aquests efectes.
La defensa d’alguns acadèmics de la viabilitat d’una Catalunya independent es basava en el supòsit que en un escenari de globalització i d’unió política europea eren viables nous petits estats. Això era així en la mesura que aquests estats es beneficiaven del fet que la globalització reduïa els costos de la seva existència i que l’existència de la Unió Europea ja proveïa de certs béns públics (per exemple, un banc central). Al funcionar com a free riders (és a dir, com a “gorrers”) aquests estats petits podien ser viables. Però el supòsit de partida era fals.
Finalment, no és creïble l’argument d’una Catalunya colonitzada i empobrida per l’Estat espanyol. Així ho manifestava el setmanari The Economist en un editorial de la setmana passada a l’afirmar que era necessari pessigar-se (“Pinch yourself”) per acceptar que el procés estava passant en “un país que no és pobre i decrèpit sinó, increïblement, en una moderna democràcia com Espanya”.
Copiant una expressió del gran economista britànic John Maynard Keynes a propòsit del sistema patró or a inicis del segle passat, es podria dir que la independència és una “relíquia bàrbara” que no té sentit en un país ric del segle XXI.
Aquestes quatre realitats no faran desaparèixer l’aspiració independentista. Però faran que l’independentisme populista viri en independentisme democràtic.
Per la seva banda, el Govern central i els partits d’àmbit estatal hauran de reconèixer que el problema català és un conflicte real, que va més enllà de l’independentisme. Que Catalunya és el principal problema de l’Estat espanyol ho demostra el fet que els dos únics discursos a la nació que han fet, com a caps de l’Estat, el rei Joan Carles I i el rei Felip VI al llarg de la democràcia –exceptuant els tradicionals de finals d’any– han estat en ocasió del cop d’Estat del 1981 i en ocasió de la declaració unilateral d’independència.
Però, fins ara, el Govern central i els partits estatals han utilitzat l’independentisme per no donar resposta a la majoritària demanda de canvi entre els ciutadans que es declaren tan catalans com espanyols. Ara hauran de reconèixer aquesta realitat.
Tot això em porta a pensar que les eleccions del 21-D seran un punt i a part que introduirà distensió i portarà una via política intermèdia. Una via que no serà un simple compromís entre la independència i l’statu quo, sinó que incorporarà estratègies i prioritats noves. Entre les quals, el retorn de la seguretat jurídica per a estalviadors i empreses i l’atenció al deteriorament que mostren molts indicadors socials a Catalunya en aquests últims anys.
Les eleccions del 21-D introduiran distensió i una via política intermèdia amb prioritats i estratègies noves