La presó dels nostres
Un dels textos més escruixidors del que en podríem dir literatura de presó són les quatre cartes que Oscar Wilde va escriure el 1897 des de la de Reading, incloses en el volum De profundis. Són aquella mena de textos –com En defensa pròpia, de Verdaguer– en què l’autor, condemnat per la justícia, presenta una confessió personal esborronadora, sense gens d’amaniment. Wilde, en les seves quatre lletres, busca menys la compassió del lector que el nostre poeta en el seu text. L’irlandès no excusa el seu comportament llicenciós. Més aviat ofereix valuoses consideracions d’algú que ha estat privat de llibertat. Ens ennova que, a la presó, llegeix Dante i vol aprendre alemany. I que se sent commogut per l’afecte de tants lectors. També demana al destinatari primer de les cartes –i marmessor de la seva obra–, Robbie Ross, que l’informi sobre “aquest món d’ombres que tant estimo”.
“Prison life makes one see people and things as they really are”, escriu Wilde (em sembla que no cal traduir-ho). És l’única frase que repeteix. A la garjola el món no canvia, a diferència del que passa allà fora. Però el confinament fa que l’afectat entengui com són, de debò, les coses i les persones.
He escrit, ben a gratcient, “La presó dels nostres”, perquè no puc concebre que ningú que estimi la democràcia (ni, per descomptat, la llibertat), fins i tot estant declaradament en contra de l’acció política dels empresonats, no pugui sentir com a seves aquestes persones que no han fet sinó obeir el mandat popular. En el moment d’escriure aquest article, dos activistes i vuit polítics són a la presó; el president i quatre consellers més, a l’exili (parlem en plata). Vull centrar-me, però, en el vicepresident Junqueras i en els consellers (encara avui no entenc què pot haver dut a la garjola els Jordis). Ara deixem a banda els seus errors, la seva pressa excessiva (tan mal avinguda amb la política efectiva), la pruïja per complir amb la paraula donada (tan lloable, d’altra banda, però tan infreqüent en política). La dignitat que mostren em sembla un dels exemples més rotunds de l’autèntica noblesa política. La defensa a ultrança d’uns ideals perfectament legítims els ha dut a la presó. ¿Vostè hauria arribat a aquest extrem? Jo he d’admetre que no. Per això els admiro tant. Davant el seu exemple, les brometes dels seus oponents resulten pornogràfiques.