‘Mamma’, ja no vull ser italià
Des que vaig descobrir que la dona de fer feines no reciclava les ampolles que tan cívicament li aparto, no havia sentit l’alè de l’engany: Itàlia s’absenta d’un Mundial. –Mamma, ja no vull ser italià. Vaig néixer el desembre del 1958 i, per tant, cada quatre anys, per incompetència d’Espanya, he fet d’Itàlia la meva nazionale. Quina traïció la d’abans-d’ahir a la nit a San Siro!
He perdonat Itàlia de tot. Les derrapades de Berlusconi. Alguns bunyols de Pasolini. Que ens enviessin la Raffaella Carrà cada nit de Cap d’Any com una plaga bíblica. He regalat cigarrets a catalanes als anys vuitanta per veure tot seguit com l’hi donaven a un italià. Els ulls humits al funeral del gran Marcello, pels carrers de Saint-Germain-des-Prés de París, festejat per dones boniques i de dol en tarda de sol i fred. Fins aquí hem arribat. Ni pomeriggio –quina paraula tan lluminosa!– ni Venècia amb tu. Ni un cafè a Piazza Navona ni Nàpols al sol. Això no es fa: què serà d’un Mundial de futbol sense Itàlia?
Fuori dal mondo titulen. D’acord. Els sap greu, ningú no ho dubta. Hora XXV. Trucant a les portes de l’infern de Dante Alighieri. Indro Montanelli que estàs al cel i les obres de Giovanni Papini a la biblioteca paterna. La pasta al dente. Ja sé que a Federico li interessava poc el calcio (algun defecte havia de tenir l’home). Tot això està molt bé però... han pensat els italians en la resta del món?
Un Mundial sense Itàlia és com fer l’amor amb preservatiu o organitzar una revetlla a casa i que només s’hi presenti Montoro. Amarcord sense estanquera, ni motorista ni cunyat en samarreta imperi a taula.
Hauria el món de boicotejar la Toscana i el formatge pecorino? És una opció. Si pel futbol –bé, i la Claudia Cardinale– vam començar a estimar Itàlia, el més just ara és enfadar-se, posar el crit al cel i organitzar un divorci a la italiana, amb retrets i escarafalls. Tant costava de marcar un gol als suecs –vikings del futbol, es posin com es posin– en 180 minuts? Vosaltres, azzurri, patricis de l’il·lusionisme i l’àrea, la bona vida i els gols d’or, sempre dues gambades per davant dels espanyols.
Itàlia no pot escaquejar-se d’un Mundial i fer un passi-ho bé .Jonoem quedo sol, la cara de ximple, consolant de matinada a la barra d’un bar –això és la memòria– Giacinto Facchetti, Boninsegna, Gigi Riva i Gianni Rivera, bambino di oro i a sobre guapo el cabró, mentre evoquem aquell 17 de juny, estadi Asteca, on van eliminar Alemanya per 4-3 en semifinals, potser els 120 minuts més èpics de la història del futbol.
Que baixi Sandro Pertini i digui alguna cosa perquè aquesta orfandat no és italiana, és mundial. No va de futbol. És el final d’una era i uns temps: la Mediterrània ha perdut el monopoli de la civilització.
Ciao, Itàlia; bonjour tristesse.
Un Mundial sense Itàlia és estimar amb preservatiu, ‘Amarcord’ sense el cunyat, una revetlla amb Montoro