Llàgrimes invisibles
Més enllà del dramàtic moment polític que estem vivint, sembla que els problemes quotidians no existeixen. Les dificultats per arribar a final de mes, l’atur, els contractes porqueria, els efectes de les retallades o els desnonaments s’amaguen sota la catifa. Segons la memòria 2016 de Càritas, dels més 360.000 ciutadans que l’entitat va atendre a Catalunya, 50.000 no tenen llar i dormen en naus abandonades, en espais deteriorats, en comerços, en cotxes o al carrer. De fet, el 40% dels usuaris que van passar per algun dels seus serveis no tenen un habitatge digne. I encara que no se sap amb exactitud el nombre de persones que dormen al carrer a Catalunya (a Barcelona superen el miler), la xifra és esgarrifosa. Malgrat que els indicadors macroeconòmics proclamin als quatre vents que estem sortint de la crisi, la suposada recuperació econòmica mai no arriba als més vulnerables.
La memòria també indica que un 71%de les persones ateses en edat laboral són a l’atur o busquen feina. En aquest context, un 3,2% dels beneficiaris de Càritas s’han vist obligats a entrar en pisos buits i ocupar-los per viure-hi, després de perdre tràgicament el seu l’habitatge.
Però no tots els ocupes són iguals. N’hi ha alguns d’avariciosos (autòctons i estrangers) que, sense tenir problemes de subsistència, ocupen un pis que no és seu (i de vegades més d’un) i, sense ser-ne llogaters legals, relloguen habitacions a pobres de solemnitat que no pregunten mai qui n’és el propietari real. Aquests usurers cada mes poden guanyar un sobresou d’entre 1.000 i 2.000 euros. Conec casos a Vic de pisos oficialment tancats on viuen 8 o 10 persones. El més trist del cas és que molts dels subocupes, la majoria immigrants, es veuen obligats a pagar entre 200 i 300 euros mensuals per una habitació de 10 a 15 metres quadrats, amb dret a un lavabo comunitari. De vegades, en alguna d’aquestes minúscules estances hi malviu una família formada de tres o quatre individus, que hi dormen i hi cuinen. I si un pobre llogater no pot pagar la mensualitat a l’ocupa oficial, aquest el foragita del pis sense miraments, amb l’excusa que hi ha molta gent fent cua per entrar-hi.
Alguns dels pisos ocupats per aquests impresentables tenen propietaris que no saben com solucionar el problema. Tanmateix, també n’hi ha que són propietat dels bancs, a resultes d’un desnonament. El més sorprenent és que, tot i pagar les quotes mensuals de llum, aigua i electricitat, les entitats bancàries semblen desconèixer la situació, igual que l’administració local. Un misteri digne de ser estudiat, perquè el fenomen és en boca de molts ciutadans que coneixen la situació i en alguna ocasió han denunciat casos flagrants. Mentrestant, riuades de ciutadans aliens al futur polític del territori ploren. Llàgrimes invisibles.
Alguns avars ocupen pisos i ‘relloguen’ habitacions a pobres de solemnitat