Els Zeleste del 2017
Les sales underground com Sidecar o el Marula es converteixen en referència
Quan la sala Zeleste va obrir les seves portes al carrer Plateria (avui Argenteria) el 23 de maig del 1973, ràpidament va esdevenir punt de reunió i trobada dels músics catalans de la ciutat i, sobretot, un local on l’aficionat a la música podia degustar-la en directe... una cosa gairebé quimèrica a la ciutat si es tractava de música amb cara i ulls (rock, pop, cantautoria, del món, electrònica, progressiva), fora de l’àmbit del jazz convencional.
D’aquells dies a ara l’escena, la ciutat i els gustos no són el que són, però la música continua existint. D’aquell Zeleste hi continua havent el seu successor, Razzmatazz, una vegada l’original va tancar les portes el 2000 i es va traslladar a la seva ubicació actual al Poblenou. Quan ho va fer ja no tenia res d’aquell paper d’avantguarda, d’espai al marge dels gustos ortodoxos i dominants, de refugi i laboratori per a músics i grups inquiets, a fi de ser cap visible del que es podria qualificar d’escena underground.
I aquest underground amb data del 2017 podria continuar existint, en el sentit d’una actitud allunyada del mainstream. Des d’aquesta òptica, i ja amb un aval atorgat pel temps i l’experiència, la sala Sidecar i el Marula Café, totes dues ubicades al Raval, es podrien prendre com a referència d’una aposta per la programació pròpia regular amb personalitat pròpia.
El Sidecar de la plaça Reial està celebrant precisament aquests dies els seus trenta-cinc anys d’existència. El seu cap visible, Roberto Tierz, confessa sense dubtar que la Barcelona musical quan va emergir Zeleste i l’actual poc tenen en comú. “A finals dels setanta van començar a obrir les primeres escoles de música, cosa que va suposar que hi hagués més músics i amb el temps que toquessin més bé. Tampoc no hi havia amb prou feines locals d’assaig... En una altra escala, les nostres guies musicals llavors eren la ràdio, i jo no vaig veure els Stones en un escenari fins que no vaig ser més gran. Ara, en canvi, totes les facilitats que tenen els joves ha produït que hi hagi una escena més preparada”. En el cas del Sidecar, “sempre ens ha interessat més descobrir coses que no caure en el que és conegut i evident. Com a sala el nostre objectiu primordial sempre ha estat en general donar espai als que comencen”.
L’estabilitat que diu que viu actualment el local de la plaça Reial es podria fer extensible al del Marula, al carrer Escudellers, que també està d’aniversari (en el seu cas vuit anys), assentant una programació de música regular –sessions i en viu– de rítmiques més negroides. I és que, a diferència del que passava fa quatre decennis, el públic que va a les sales ha canviat, sobretot en l’aspecte que té menys prejudicis, i no distingeix tant entre la música que escolta i la que li agrada ballar. Tot i això, recalca Tierz, en un escenari amb tres potes com les sales, els grups i el públic, “la pota que falla és la tercera, la del públic; aquest, potser davant tanta oferta, no va als concerts si no els coneix. El públic curiós que hi havia abans ara pràcticament no existeix, almenys el que veig a la meva sala”. És una cosa en què més o menys coincideix Miquel Cabal, antic corresponsable de l’Heliogàbal, quan assegura que “ara hi ha un canvi generacional
en la manera d’entendre la música en directe. Ara fas concerts per a gent molt jove, i aquesta aguanta mitja hora a tot estirar”.
Amb tot, al dens, ampli i imbricat mapa actual de la música en directe a Barcelona hi ha una realitat que la fa especialment atractiva i és la seva puixant escena emergent. El problema és que fins no fa gaire hi havia una falta d’adequació entre aquest flux de noves propostes, reticents a repetir clixés, i l’oferta existent de locals adequats. És a dir, hi ha grans contenidors culturals, generalment públics, sales de mida mitjana i un nombre no menyspreable de bars musicals amb aforament molt petit. Com diu Carmen Zapata –portaveu de la privada Associació de Sales de Concerts de Catalunya–, a la gran Barcelona hi continuen faltant sobretot sales d’un aforament d’entre 200 i 400 persones, mentre que “en els últims mesos n’han aparegut bastantes de petit format”.
A més del Sidecar i el Marula, l’underground assentat té altres àncores, començant pel cèlebre Heliogàbal, a Gràcia, encara que després de la seva clausura ara només està obert com a bar i no té una programació regular. Cal continuar amb el BeGood, al Poblenou, amb una programació transversal (segons els seus responsables, “de risc, de compromís, de gires més minoritàries”, metall inclòs) portada pel col·lectiu L’ Afluent, i també am bel Freedonia, un espai cultural multi disciplinaria l Raval, am buna programació estable de concerts, conferències i molt més, que genera un aplaudiment col·lectiu.
Continuant la línia d’aquest últim, un espai molt en boca ara mateix és l’associació cultural El Pumarejo, insòlitament al carrer Gomis, amb locals d’assaig i una àmplia sala polivalent que acull concerts d’arrel radicalment indie. Entre els més consolidats no poden faltar el Robadors 23, l’Euskal Etxea, el DioBar –molt actiu al Raval–, l’autogestionat Koitton Club de Sants, el també ara mateix molt puixant Almo2bar, a Gràcia, que acull programació de tota mena i algun festival de petit format, o el veí El Col·leccionista, molt apreciat al barri.
A les zones més perifèriques l’activitat no decau: Dipòsit Legal i L’Oncle Jack, a l’Hospitalet de Ll.; la programació mestissa de La Masia (Sant Boi de Ll.); la música indie d’Els Pagesos (S. Feliu del Ll.), o alguns espais cívics com l’Ateneu Popular de 9 Barris, l’Espai Jove La Fontana o La Capsa del Prat.
A tot això cal afegir, com apunta Lluís Cabrera –president de la Fundació Taller de Músics–, “tota una xarxa de locals a l’extraradi on es fa música en viu de manera regular i que prefereixen viure en la clandestinitat administrativa perquè és més divertit; si es donessin d’alta com a locals de música en directe començarien els seus problemes...”. Però aquesta ja és una altra història.
BOOM DEL PETIT FORMAT Últimament s’ha percebut a Barcelona un notable augment de les sales de petit format
LA RADIOGRAFIA
Encara que el públic és molt menys curiós, l’escena musical emergent és molt sòlida