L’aplaudiment

Hi ha una frase de Pasolini que em torna sovint: “Sempre s’aplaudeixen els tòpics: però cal raonar, i no aplaudir o desaprovar”. La frase la va pronunciar en un míting amb joves l’any 1968 i es conserva en un enregistrament sonor molt precari. Quan la va dir ningú el va aplaudir, com tampoc ningú ho feia quan, el mateix any 68, el poeta es quedava al final de les representacions de la seva obra teatral Orgia, Al Teatro Stabile de Torí, per debatre amb el públic, malgrat que la majoria d’intervencions eren retrets sobre les seves crítiques al moviment juvenil que travessava Europa. En aquells mateixos temps, Godard solia assistir a assemblees del moviment estudiantil a París i, tal com explica Anne Wiazemsky i es representa en l’escabellat film Le Redoutable, les seves intervencions solien ser a la contra del que s’esperava, i gairebé mai obtenia l’aprovació, sinó més aviat el desconcert. Per continuar amb cineastes, quan Albert Serra va fer l’al·legat en els premis Gaudí sobre l’excessiva representació dels actors en la vida cinematogràfica era evident que no buscava els aplaudiments, tot i que, per a sorpresa meva i potser seva, alguns n’hi va haver, aquella nit.

Malgrat aquests personatges resistents, la recerca de l’aplaudiment envaeix les diverses àrees del debat i del pensament i substitueix altres formes d’intercanvi, d’aprovació o de raonament. En el llenguatge de la política hi entra de ple. En el documental Classe valenta, un dels responsables de campanyes electorals es vanagloria de recomanar armes retòriques que un polític pot fer servir per obtenir l’aclamació immediata del públic. Com per exemple repetir una mateixa idea o una frase tres vegades, rítmicament. I com aquesta repetició pautada provoca ineludiblement l’aplaudiment dels assistents.

Un altre espai envaït per l’aplaudiment és el plató de televisió, i molt especialment on es posa la política a debat. Amb la qual cosa es crea una estranya paradoxa: es tracta de programes que volen ser espais de pluralitat i d’opinions contrastades, però on el factor de l’aplaudiment fa decantar aquest equilibri. Com a conseqüència, una part creixent dels participants en els debats ja entonen les seves idees buscant aquesta ovació sonora, amb la qual cosa creix el nombre d’especialistes a provocar de manera artificiosa l’aplaudiment. En l’últim Preguntes freqüents, aquesta qüestió va aparèixer explícitament. Al final de l’emissió, Ricard Ustrell va demanar a Joan Ollé i Oriol Broggi que, com a directors teatrals, fessin una crítica del programa. Ollé va lloar el paper moderador d’Ustrell i va criticar l’ús que el programa feia de l’aplaudiment perquè, sentit des de la pantalla domèstica, semblava que el públic present aprovava amb unanimitat unes veus en contra d’unes altres. Jo afegiria a la crítica que aquest ús de l’aplaudiment és també un empobriment de les possibles estratègies per fer sentir les veus i opinions dels ciutadans. Enlloc de tenir dret a una paraula en condicions d’igualtat, el públic es veu reduït a la categoria d’ aplaudidor, i encara gràcies.

La recerca de l’aplaudiment envaeix les àrees del debat i del pensament i substitueix altres formes de raonament