EL SECTOR CULTURAL OPINA SOBRE L’ESTAT DE LA CIUTAT
Per l’altra, la trinitat museística que dona sentit a les últimes manifestacions de la contemporaneïtat: Macba, Picasso i Fundació Miró. Així, esdeveniments com ara el Festival Loop de vídeo-art, que vessa per la ciutat cada primavera amb una gran participació internacional, ha arrelat amb força. Altrament, i ja no cal justificar-lo, la investigació científica de primer ordre que es du a terme en centres com ara l’Institut de Ciències Fotòniques, el d’Investigació Biomèdica, el d’Investigació Biològica August Pi i Sunyer o el de Nanociència i Nanotecnologia ha convertit Barcelona en una de les ciutats capdavanteres de la investigació en ciències de la vida i de l’univers del sud d’Europa. Només hi ha un element que ho pot fer trontollar: que la inversió no sigui continuada i, tant com es pugui, creixent. Un perill que s’està materialitzant des dels últims cinc o set anys.
2. Si parlem d’una activitat cultural inferior en termes, diguem, més dinàmics, les causes cal buscar-les també en la improvisació i la provisionalitat. Que la falta de recursos penalitza sempre més la cultura, d’acord amb el fet que és sempre la ventafocs de tots els pressupostos, és cosa sabuda. Es pensa menys en el fet que la falta d’imaginació i la volatilitat del coneixement de la matèria són letals per a la bona marxa del negoci. És notòria la penúria d’allò que diem “més exposicions” i la minva de la presència de teatre estranger a Barcelona. És greu, però es tracta senzillament de poder comprar-lo o no. I la instància pública a Barcelona no pot. Potenciar l’autòcton, com fan algunes institucions (el MNAC o els teatres) és complir un deure, no infligir un càstig; convindria saber-ho. És més greu la lenta baixada del Liceu en tants sentits, una institució que havia vorejat el nivell dels teatres d’òpera europeus de més qualitat.
3. L’Ajuntament, única institució que gaudeix any rere any de superàvit, a part d’anar mantenint les subvencions, no sol significar-se per oferir gaires alegries. Una excepció: l’obertura de la Casa Verdaguer de la Literatura, a Vallvidrera.
4. L’últim Festival de Jazz.
La Vanguardia publicava diumenge un crític article de l’escriptor Ignacio Martínez de Pisón, en què subratllava la pèrdua de pes cultural de la ciutat de Barcelona. Hem demanat opinions a algunes personalitats sobre això.
VICENÇ ALTAIÓ, poeta
“Tenim el carburador obturat”
1. Mai Barcelona no havia tingut un potencial tan alt i té el carburador obturat. El model de grans equipaments és caduc i els recursos, espoliats i escassos. La solució d’alimentar les indústries de la cultura ja va posar en crisi l’arrencada
de la societat del coneixement.
2. Ha tornat el cicle en què els més avançats de la cultura oberta, original i innovadora, han de marxar a l’estranger, a l’exili interior d’un món global; i, a dins, es manté una cultura literària malenconiosa i de queixa. Mentrestant una intel·ligència capdavantera i col·lectiva, a la gran borsa in ter generacional i especialitzada del coneixement, es converteixen substància pera un nou cicle històric que despunta. Cultura en mutació. 3. Tornar als creadors la gestió de
la cultura; desburocratitzar el
servei públic de la cultura; reconèixer el nou paradigma de cultura horitzontal i de pret-à-porter; interrelacionar la cultura humanística amb la científica; substituir el model cultura-espectacle per un de noves minories plurals i emergents; rebentar el control del protocol i la comunicació política sobre la cultura; omplir el cap dels economistes d’art i poesia...
4. Ara l’esdeveniment és plural i cal escollir aquells que aporten elevades potències de coneixement: al Macba, el gran arxiu de la poesia de transformació i combat del Brossa poeta i subversiu. Al MNAC, treure a la llum obres del fons ferides i fetes malbé per la història en contrast amb el dany positiu i estètic de l’avantguarda, gràcies a Torres. Al carrer, els poemes de l’1-O defensant les urnes escrits pels radicals lliures.
JOAN-ANTON BENACH, crític de
teatre Potenciar el que és autòcton és complir un deure, no infligir un càstig
1. Estrictament parlant, la potència cultural de Barcelona s’expressa sobretot en termes patrimonials: per una part, en la realitat arquitectònica i urbanística.