Res per defensar
Per què plora Buffon? El Mundial pot sobreviure sense Itàlia. Entre el jogo bonito del Brasil, l’ocasió de la consagració definitiva de Messi o la samarreta republicana de la roja no faltaran motius perquè el torneig tingui vida. Però, com reconeixia l’escriptor Massimo Gramellini, el problema sorgeix a la inversa, perquè Itàlia no pot sobreviure sense Mundial. Perquè en un país amb l’autoestima baixa, la màxima competició de l’esport rei acostuma a ser l’ocasió de reivindicar-se, cada quatre anys, com un gran equip. Per les seves quatre victòries mundials i fins i tot per la seva proposta futbolística, la seva marca de fàbrica.
Diuen que a Itàlia hi ha 60 milions de seleccionadors. I és veritat. Però fins i tot en les crítiques i les eternes discussions, la selecció azzurra contribueix a enfortir un sentiment de comunitat i de pertinença. Ara això s’ha acabat. S’han acabat les notti magiche a les terrasses menjant pizzes davant la pantalla gegant, la cervesa ben freda. S’han acabat els cors de l’himne abans del partit i el refrany
poropó de la victòria de Berlín el 2006. S’han acabat els programes televisius interminables amb legions de tertulians. Per acabar-ho d’adobar, Itàlia va perdre contra un equip que va fer més catenaccio que ella mateixa. La humiliació definitiva: veure’s derrotats davant un mirall. I, com sol passar, ha començat el joc de les culpes. Que si la federació, l’entrenador... Matteo Cossu, fundador de la revista de futbol Uno-Due, reconeix que en aquesta eliminació també hi ha alguna cosa molt italiana: “Quan les coses van malament, tothom diu que no té solució”. Hi ha qui parla d’enfortir el planter, de reduir el nombre d’estrangers, de fer una Lliga amb 18 equips, d’implantar centres d’alt rendiment. Tot es pot discutir, però aquesta convicció que quan el joc s’endureix Itàlia sempre sobreviu, aquest orgull que ens fa dir, com Nereo Rocco, “nosaltres fem el catenaccio, els altres són prudents”, l’haurem de deixar aparcat per al record. Això és el més cruel: els Mundials per als italians formen part del calendari. Tots recordem a quina platja érem i quin era el nostre amor d’estiu quan Itàlia va fer aquell gol en aquella edició. Ara estem abandonats: no tindrem res per recordar, res per defensar. Que és el que sabem fer millor.