Aquella Itàlia
Balducci cridava: –Gentile, Gentile! Balducci era el meu veí. Era milanès, un malalt del futbol i un bromista. S’havia pintat la tricolore italiana a la cara i corria pel jardí, fora de si. –Gentile, Gentile! Anàvem darrere Balducci amb l’única intenció d’arrencar-li el cap. Era l’estiu del 82, per si no us havia quedat clar. L’estiu d’Itàlia, llavors la tricampiona del món.
D’acord: aquesta és una columna de les batalletes del padrí.
Vull dir: no va adreçada als que tenen vint anys (si és que aquesta generació llegeix premsa generalista, tradicional i en paper). Ni tan sols als que entenen trenta: al 82 portaven bolquers. Va per als lectors de la meva edat, els de quaranta vorejant els cinquanta. Els de la Generació X. Som els del naranjito.
La inspiració l’hi posa Giorgio Chiellini. És un defensa italià. Juga alaJuveial’ azzurra. I l’altre dia va dir: –El guardiolisme ha arruïnat una generació de defensors a Itàlia. Tots volen sortir jugant des del darrere però cap no sap marcar l’home. Va ser automàtic. Chiellini em va enviar al Mundial del 82. El d’Espanya. El del naranjito. El de Paolo Rossi. I també el de Claudio Gentile. Com a jugador, Gentile era de barriada i eficaç. Quina ràbia que feia! L’hauria seleccionat sempre per al meu equip. Un defensa italià de manual. Que l’hi preguntin a Maradona, la seva víctima a Sarrià.
–Maradona em va dir de tot. Va insultar la meva mare, la meva germana... –recordava Gentile anys més tard.
Com a jugador, Gentile era un defensa de barriada i eficaç; l’hauria seleccionat sempre per al meu equip
Aquella tarda, en aquell partit de la segona fase, Gentile s’havia cosit als pantalons de Maradona. És el que li havia demanat Enzo Bearzot. Que s’hi arrapés. Marcatge a l’home. I l’home era Maradona. Gentile el va sacsejar. El va tirar a terra, li va estripar la samarreta, li va marcar els turmells. El va arruïnar.
I després, a Zico li va fer el mateix.
Gentile va fer el que tots li haguéssim fet a Balducci, que continuava per allà cridant: –Gentile, Gentile! I li va donar una lliçó al món sencer. Es pot guanyar un Mundial gairebé sense tocar la pilota. Era així, aquell futbol italià. No podíem viure amb ell, però tampoc sense.
Postdata: Com si hagués sentit Chiellini, l’altre dia es retirava Andrea Pirlo. Era una bèstia rara en el futbol italià. Piergiorgio Sandri sempre em deia que allà, a Itàlia, ningú no l’entenia. La tocava i la tocava. I el rival, com si no existís.