Tres notes sobre turisme
Primera: sentim que la inestabilitat política a Catalunya ha retret el turisme durant el mes d’octubre. El contrari resultaria sorprenent: les imatges de policies atonyinant ciutadans indefensos van donar la volta al món i la majoria dels turistes són reticents a visitar un país on poden trobar-se amb violència física.
Ara bé, la magnitud de l’impacte no ha pogut ser gaire gran, perquè el nombre de passatgers que van passar pel Prat el mes passat va ser de 4,2 milions, el 3,9% més que dotze mesos enrere. Dit d’una altra manera, el turisme segueix com un coet. Es podrà argumentar que la xifra encara hauria pogut ser més alta. Sens dubte. Després de tot, el tràfic a Barajas va pujar un 4,6%, que és més que el 3,9% del Prat. Sí, però aquest és més gran que el 3,7% de Palma... El cas és que l’octubre de fa cinc anys, Barajas va tenir un 27% més de passatgers que el Prat, mentre que el mes passat la diferència va ser només la meitat: del 13%.
Segona: fa cinc anys, el turisme a Catalunya en general i a Barcelona en particular semblava amenaçat. El mes de març, el Parlament de Catalunya havia creat un impost sobre les estades en establiments turístics, la mal anomenada “taxa turística”, i dos mesos després Aena anunciava que a partir de l’1 de juny les taxes aeroportuàries al Prat augmentarien un 22,08% (!).
Però no hi ha indicis que cap de les dues
Hi ha massa turistes perquè el producte surt barat; apujar salaris seria una bona manera per encarir-lo
mesures hagi tingut el menor efecte sobre el flux de turisme estranger que ens visita. Aquest flux ha crescut a un increïble 6,2% acumulatiu en aquests cinc anys (el que ha passat pel Prat, a un 6,4%). Aquestes taxes suposen, de fet, una acceleració, perquè entre el 2000 i el 2012 l’entrada de turistes estrangers a Catalunya havia crescut al 4,1% acumulatiu. Perquè el lector es faci una idea, que una xifra creixi a una taxa acumulativa del 6% significa que es dobla cada dotze anys: veu quants turistes hi ha a la Rambla avui? Doncs imagini’s el doble d’aquí a dotze anys.
Tercera: És ben sabut que només hi ha dues menes de persones que creguin que un fenomen pugui créixer indefinidament: els rucs i els economistes.
Tanmateix, de vegades els economistes tenim punts de vista valuosos. Per exemple, sobre la manera de combatre les conseqüències negatives de la saturació turística.
Sovint, es pretén regular aquest excés actuant sobre l’allotjament. Es comença limitant el nombre d’hotels, però aleshores apareix el fenomen dels apartaments turístics; quan es controlen aquests, apareixen els apartaments no turístics compartits, o directament il·legals... Es tracta d’una batalla perduda.
Els economistes tendim a un enfocament diferent: si considerem que hi ha massa turistes és perquè el producte que compren els surt massa barat, i es tracta d’encarir-lo. Com? Tenint en compte que els salaris turístics són els més baixos de l’economia catalana (un 32% per sota de la mitjana!), el camí hauria de ser diàfan: apujar-los. Tots hi sortiríem guanyant.