La nova musa del terror
Leonor Watling (Madrid, 1975) no se sent especialment còmoda concedint entrevistes, segons ella mateixa reconeix. Per canviar la situació, prova de convertir-les en una conversa d’amics. Avui li va bé per referir-se al seu paper sense revelar res d’una pel·lícula de la qual no podem saber res si volem gaudir-la del tot. “És molt difícil fer la promoció; et converteixes en un polític, parles sense dir res”, explica amb més sinceritat que sorna. Leonor interpreta Lidia Garetti a Musa, l’últim film del mestre espanyol del terror, Jaume Balagueró. Amb ella conversem sobre cinema, assetjament i éssers humans.
Com va reaccionar quan va saber que Jaume Balagueró la volia per a un projecte? No soc gaire fan del gènere de por, perquè tot i que sé que espantar és el seu objectiu, jo continuo tenint por al cap del temps. M’agrada moltíssim el seu treball i em va fer molta il·lusió. Jaume és superhumil: “Escolta, és un paper petit però molt important i...”. Li vaig respondre alguna cosa així com que “encara que sigui per portar-te el cafè, m’encantaria treballar amb tu”. No coneixia la novel·la i em sembla al·lucinant. Em va explicar que feia quinze anys que hi pensava i entenc que s’hi enganxés.
El seu paper sembla petit al principi, però sense ell la pel·lícula no existeix. Es va sentir còmoda treballant per a Balagueró? En realitat ser actriu pot ser frustrant: és com ser un pigment fins que no t’agafa algú i decideix amb qui barrejar-te, com emulsionarte, al costat de quin color posar-te i què es veurà en aquell quadre. Abans d’això no ets res més. Ets el millor pigment que pots ser. Però quan et truquen per formar part d’un quadre així, una obra coral així, respons que com si és per esquitxar el llenç.
Si hagués de triar entre una
d’aquestes muses bruixa o una de clàssica, com Rita Hayworth a Terpsícore, amb què es quedaria? A mi m’agrada la Terpsícore de Les Luthier (rialles). Aquestes bruixes m’han interessat molt perquè em fascina tot el que té a veure amb el mite de la creativitat i del patiment per crear. Hi ha un component involuntari en el procés. Sí, la creativitat t’ha d’agafar treballant però hi ha un moment en què es produeix una sinapsi que concentra quinze idees en una gota i penses: i això d’on surt?
Posi’m un exemple.
Al llibre Història de la creativitat s’explica el descobriment de la cadena d’ADN, en forma d’hèlix. Un dels seus creadors va passar-se divuit anys pensant-hi i diu que li va venir la imatge mentre viatjava en un atrotinat autobús pels Andes. Li va venir perquè feia molts anys que li donava voltes però aquell instant és fascinant. Llegir una història que explica que la inspiració no ve d’una verge vestal sinó d’una musa malvada que xiuxiueja a cau d’orella amb una terrible finalitat ulterior em va encantar.
Per què creu que la premsa li té tanta estima?
No sé què dir-te, tret que el respecte és mutu. Tinc amics periodistes i entenc la vostra feina. Però no la trobo pas una situació còmoda; quan parlo tendeixo a ficar la pota dues de cada tres vegades. Intento conversar. Sé que veniu de milions de coses abans, aneu a milions després i jo provo de convertir l’entrevista en una conversa, que no sigui fitxar a la màquina. Em passa en la vida en general. Aquesta estona que passem tu i jo xerrant és una estona de la nostra vida. Ho pots fer pensant en una altra cosa o ho pots fer bé.
Vull preguntar-li per l’assetjament sexual en el cinema, un tema que va esclatar públicament amb el cas de Harvey Weinstein i no paren de sortir casos. Li ha passat a vostè?
No, jo he tingut molta sort. Però crec que estem entrant en una nova era en aquest sentit i em sembla meravellós que se sàpiga i es denunciï. Té a veure amb tothom, no només amb les dones: tant de bo no es quedi en el morbo i en una cosa puntual sinó que serveixi per canviar el diàleg entre tots. Que una senti que en el seu espai laboral té la xarxa de protecció per dir-li a algú que se sent incòmoda. I això no té a veure amb els gèneres sinó amb situar-se en el costat del bé o del mal.
A què es refereix?
M’agradaria que l’home no se sentís immediatament atacat, que se senti, en tot cas, com a potencial col·laborador. Per exemple: si tu convides una dona que treballa amb tu a una cervesa i ets en un ambient sa, aquella persona et pot dir sí o no en total llibertat. Quan es parla de normalitzar el tema, la majoria d’homes que conec s’ho han pres així però d’altres no saben com actuar. Situa’t en el costat del bé, simplement: si una companya ha rebutjat diverses invitacions, teves o d’un altre, i està incòmoda, posa’t del seu costat. No parlem de desig, o que t’agradi algú sinó d’una malaltia social, d’utilitzar una situació de poder per alliberar el teu desig.
Entenc que si ara se’n parla tant és perquè s’ha assolit una massa crítica de consciència social que ho permet. Quin consell li donaria a una actriu jove que es vegi en una situació com aquesta? Em sembla bé que la primera porta que s’hagi obert sigui la del cinema però no és en absolut on més passa. Potser on més interessa a la premsa. Més que a una jove actriu li diria a qualsevol dona que confiï en si mateixa i si alguna cosa li sembla estranya en el seu entorn laboral, que ho digui. Vaig llegir un article a
The Guardian que ho comparava a una fuita de gas. “Escolta, sents pudor de gas? Perquè si això esclata, ens explota a tots a la cara”. Si estàs o veus algú incòmode, pregunta: soc jo o això fa una olor rara?
Després de fer-se públic el perfil assetjador de Kevin Spacey, Netflix va anunciar que suspenia el rodatge de House of cards. Sabem que molts escriptors immortals eren uns monstres en la seva vida personal però no cremem les seves obres. Com hauríem de comportar-nos quan s’enfonsa el vessant humà d’un mite actual? Aquesta pregunta és supercomplicada. Fixa’t en el cas de Federico Luppi, recentment traspassat. A Espanya tot eren elogis però a l’Argentina se’l va criticar moltíssim. És molt difícil admirar un artista contemporani quan saps el que ha passat, quan hi ha nois i noies plorant avui mateix. Tinc aquesta resposta, però em costa més si miro enrere: Viatge al fons de la nit és una obra magnífica però Céline era un pronazi detestable. Deixes d’admirar la seva obra? No tinc resposta. O Marlon Brando, que era un actor enorme i estava com un llum de ganxo. I si vas més enrere en la història és encara més difícil perquè no pots contrastar les fonts.
És actriu i cantant, a més de bona persona. De què està més orgullosa quan mira dins seu? Fent puzles tinc talent (rialles). Una altra pregunta difícil i no és falsa humilitat. Crec que empatitzo bé.
Per què creu que els paparazzis no l’han molestat mai?
No ho sé però moltes gràcies si algun em llegeix (rialles). Sé de gent que no reparteix cartes i està sempre en una taula de pòquer sense voler ser-hi. També és cert que una vegada t’hi asseus voluntàriament és molt difícil aixecar-te i anar-te’n. No sé per quina raó però estic agraïda. I és que en el fons això és un ofici, tampoc no té més interès.
Mare cantant i pare músic i compositor. Els seus fills estan creixent artistes o estan tips de música? Tots els nens són molt artístics: tots canten, dibuixen, fan sonar un instrument si l’hi poses al davant. No conec cap nen que no dibuixi o no taral·legi cançons. Però l’educació convencional ens va podant, ens fa créixer com un bonsai.
“Tots els nens són molt artístics, però l’educació convencional ens fa créixer com un bonsai”