El valor del dubte
Em plauen els que dubten, els qui consulten el seu cor indecís...”. Aquests versos d’una cançó de Barbara assenyalen un transitar per la vida amb el dubte per company de camí. Personalment no em refio gens ni mica dels qui no dubten mai, dels qui parlen de arguments inamovibles, de veritats absolutes, en una paraula, dels que neguen per sistema que la vida és un canvi constant i, per tant, revisable.
El dubte és el qüestionament de cada valor donat per segur en un moment determinat, és l’escletxa per on possiblement la veritat es deixa entreveure, és no donar per feta i acabada qualsevol feina o sistema de convivència, per exemple.
Un dels valors del dubte és la modèstia, la prudència en la apreciació de les coses, la moderació de les actituds. És tot el contrari de la supèrbia i del menyspreu, deixa un espai perquè el que es mostra com una diferència pugui ésser escoltada.
A pagès es deia “Déu nos en guard d’un ja està fet”. Una dita sàvia perquè implica una crítica a la no-reflexió i el fet pel fet només.
I en aquest món en el qual vivim, sembla que el fer s’ha erigit com un tòtem sagrat amb l’eufemisme de la productivitat que no se sap ben bé a qui beneficia i a qui perjudica fortament.
Cal un esperit crític sobre tot el que passa, valorant avantatges i desavantatges, valorant costos i preus, valorant la matèria però també l’esperit, valorant el cel i la Terra en sentit literal.
És allò que “el poc que sabem ens dóna la mida de l’immens desconeixement que tenim” i això ens recondueix als límits de la pròpia condició humana; la nostra intel·ligència ens fa saber el poc que sabem. I això implica també el valor del dubte, el fet que anem buscant una mica de veritat enmig de la confusió dels artefactes que es van succeint com si fossin espurnes de les mentides dels qui no dubten mai.
Acceptar el dubte és acceptar també el possible error nostre i dels altres i també la necessitat de la reflexió i la moderació en tot el que es diu i el que es fa, també vol dir la possibilitat de la rectificació si s’escau; en definitiva, una renúncia a la omnipotència i un ajustar-se a la realitat.