Després del 155
Un bon amic em transmet la seva sospita que la decisió de convocar les eleccions immediatament després de l’aplicació de l’article 155, aquesta hàbil jugada que va agafar tothom amb el peu canviat, no va ser en realitat fruit del càlcul polític de Mariano Rajoy, que preferia esperar, sinó resultat de la posició del Senat. Bon coneixedor de la Cambra Alta, el meu amic m’aconsella que llegeixi amb atenció la proposta del Govern espanyol sobre l’article 155 i la norma finalment aprovada.
Miro a la xarxa i veig que la proposta del Govern central contenia un paquet de mesures destinades a controlar el Parlament de Catalunya, per evitar que pogués aprovar disposicions contràries a l’aplicació de l’article 155.
Concretament, es privava el Parlament de la potestat de proposar un candidat a presidir la Generalitat, es deixaven sense aplicació les funcions de control del Govern i s’establia que la Mesa havia de sotmetre les resolucions que es proposés adoptar a l’autoritat designada pel Govern perquè aquesta, en un termini de trenta dies, hi manifestés la seva conformitat o no. En cas de denegació de l’autorització, quedarien suspesos tots els tràmits parlamentaris subsegüents.
Aquestes propostes, recollides en la disposició 12328 del BOE de 27 d’octubre del 2017, significaven, de fet, la plena submissió del Parlament a l’autoritat nomenada pel Govern central per fer-se càrrec de la Generalitat.
El Senat, però, va eliminar del text els paràgrafs relatius a la necessitat de sotmetre les propostes parlamentàries a l’aprovació de l’autoritat designada pel Govern central. Ho va fer per considerar-los, ras i curt, contraris a la Constitució. Així ho diu la disposició 12327 del BOE de 27 d’octubre del 2017, amb totes les lletres: contraris a la Carta Magna. Una curiosa bufetada del Senat al Govern central que ha passat inadvertida. D’aquesta manera, deixava coixa l’estratègia del Govern central, ja que de poc podia servir intervenir la Generalitat si el Parlament mantenia competències que li permetien boicotejar l’aplicació de l’article 155.
Va ser aquesta la raó que va empènyer el Govern de Mariano Rajoy, fent de la necessitat virtut, a convocar les eleccions de forma immediata, per dissoldre el Parlament? Difícilment arribarem a saber-ho. En tot cas, reconforta veure que l’article 155 no és una variant actual d’aquell cèlebre article vint-i-sis, que, en la versió clàssica de la revista satírica El Be Negre, diferent de la popularitzada per La Trinca, deia així: Diu l’article vint-i-sis que, en cas de compromís, el govern te atribucions per passar-se pels collons totes els lleis del país. No. L’article 155 és poc precís però no concedeix barra lliure a ningú. La legalitat imposa límits i el Govern central es va trobar amb un d’ells al Senat. Fos aquest motiu el que va empènyer el Govern central a dissoldre la Cambra catalana, com sembla probable, fos una iniciativa pròpia per descol·locar un sobiranisme que es preparava per a una campanya de resistència civil
No tornarem a la normalitat fins que la majoria dels ciutadans de Catalunya sentin l’Estat com a propi
i que va haver de canviar de guió a correcuita, la veritat és que la mesura va obligar els partits a baixar dels núvols tempestuosos dels grans desafiaments i de les declaracions solemnes i a posar els peus al prosaic terra dels programes i de les llistes electorals. A més, va transmetre un missatge clar que el Govern central no desitjava controlar les institucions catalanes ni un minut més del necessari per restablir la normalitat.
El repte, però, no està lliure de risc. Amb els Jordis i la meitat del deposat Govern a la presó –una mesura força discutible que no contribueix a crear el millor clima per als comicis–, les eleccions s’estan plantejant com un plebiscit sobre el 155. Si el sobiranisme perd la majoria a la Cambra, s’obrirà una nova etapa política i tots els partits hauran de reajustar la seva estratègia. Però ¿i si el sobiranisme renova la seva majoria parlamentària? Aquesta pregunta, per a la qual no hi ha una resposta clara, pot enverinar la campanya.
En tot cas, passi el que passi el 21-D, no tornarem a la normalitat fins que la majoria dels ciutadans de Catalunya sentin l’Estat com a propi, fins que pensin que les seves normes són justes i estiguin disposats a complir-les, cosa que no sé si passa avui. Per aconseguir-ho caldrà rectificar l’error causat pel recurs sobre l’Estatut, revisar el finançament autonòmic i obrir la porta a un model que, en l’escena de la competència global, aposti per dos grans ciutats, Madrid i Barcelona, i no per una de sola, com Alemanya aposta per Frankfurt i Berlín o Itàlia per Roma i Milà. Si no, serà difícil que no es repeteixi el que ha passat.
Aquestes reformes no són fàcils, perquè fora de Catalunya la majoria de l’opinió pública no n’és partidària. Per això el problema català és, en realitat, un problema espanyol.