“M’agafaré les coses amb més calma”, avisa Pablo Alborán
Pablo Alborán presenta un nou disc després d’una aturada forçosa de dos anys
Pablo Alborán és d’una sinceritat aclaparadora. La presentació de
Prometo, el seu nou disc, va ser tot un acte en què es va destapar; el relat íntim d’una catarsi personal, només que davant un enorme altaveu format per desenes de periodistes i blogaires... i per uns quants fans que d’una manera o una altra van aconseguir ser-hi, al preciós edifici de la Fundación Giner de los Ríos de Madrid, per gravar, tuitejar i difondre l’instant, urbi et orbi, les paraules del seu ídol. “Vaig perdre el nord”, va confessar el cantant malagueny per poc que li van preguntar sobre la situació que fa dos anys el va portar a fer l’aturada que ara arriba al final.
Alborán ho va explicar després amb calma en una entrevista amb
La Vanguardia. “Sí, vaig perdre el nord. Però, com veu, no hi va haver drama. Soc aquí. He tornat a començar i he recuperat la il·lusió del primer disc”.
Però què va passar perquè perdés la força? Doncs que va acabar esgotat de la pressió de la indústria. “De vegades no vaig saber dir no”, comenta. Tampoc no sabia delegar prou en els que el cuidaven. El cas és que, després de set anys d’èxit accelerat, va arribar a un punt de “saturació” en el qual “no gaudia amb el que feia i ni tan sols tenia de ganes de compondre”. Així que va decidir frenar per “tornar a connectar” amb si mateix i els seus. I insisteix que ho ha aconseguit.
“Em prendré les coses amb més calma. Ara sé que necessito protegir-me. També he de fer valer les meves decisions”, indica, i posa com a exemple l’elecció del productor de les seves obres, que ara és Julio Reyes. Fa l’efecte que, tot i que no vulgui expressar-ho així, l’artista es proposa d’evitar manipulacions. “Si m’equivoco, que l’error sigui meu”.
Es diria que, amb mal d’ossos per la forçosa rapidesa en el creixement, Alborán no està parlant de cap altra cosa que la seva maduració artística i personal. Així també ho indica el que es refereixi al seu nou àlbum –el quart, comptant els gravats en estudi– com el més personal, transparent, lliure i veraç dels que ha fet, així com el que més li ha “servit”.
El disc inclou 16 temes. A més del que dona títol al conjunt, que ahir va interpretar al piano al final de la presentació, Alborán posa l’èmfasi en un en concret, Boca de
hule, en què ha comptat amb la col·laboració d’Alejandro Sanz. Es tracta d’“un cara a cara amb el poder, amb la decepció, la corrupció, la violència i la mentida”.
El cantant llança una “pregunta a l’aire”: “Fins a quin punt ens sentim representats pels nostres dirigents si al final tot es veu contaminat per la falta de valors i el virus de la incomunicació?” I, tot i que va escriure lletres i acords pensant en Veneçuela, estén l’interrogant i el lament al seu país i a tots. “El món està enverinat i maleït, tot arriba tard”.
Alborán no defuig absolutament cap pregunta, i fins i tot s’avança a fer esment del tema de Catalunya per dir que ho veu “amb molta tristesa”. Subratlla que s’hi sent “molt estimat” i confia que això continuï així en endavant. “Tant de bo que els catalans se sentin per la seva part més ben tractats i igualment volguts quan surtin fora”, cap a altres comunitats d’Espanya, afirma en to greu.
Ara a preparar la gira del disc. Començarà a Amèrica Llatina, entre març i abril, per després recórrer Espanya a partir de maig. “Amb la il·lusió i l’energia dels primers temps”, assegura.
“Va arribar un punt que no gaudia del que feia i ni tan sols tenia ganes de compondre”