El secret d’Horta
Adeu al penúltim vestigi de la Barcelona de les bugaderes
Horta, des del segle XVIII i fins ben entrat el XX el safareig de Barcelona, amaga un secret que té una explicació que cada cop coneixen menys persones. Aquest barri, que va formar part del municipi independent de la parròquia de Sant Joan d’Horta fins al 1904, és molt ric en aigües subterrànies, fet que permetia que les cases tinguessin pou i safareig. I totes, absolutament totes, tenien també llimoners. Per què?
Els anys han esborrat gairebé tots els vestigis del passat, del qual amb prou feines sobreviuen referències al nomenclàtor, com ara la plaça de les Bugaderes, en memòria d’aquelles dones que dos cops per setmana anaven i venien de Barcelona amb carros plens de la roba que rentaven.
Les reformes urbanístiques han tirat a terra les antigues cases amb safarejos del torrent de Can Carabassa, on ara s’alcen dues escoles. Només resisteix al pas del temps el carrer Aiguafreda, un racó idíl·lic, més propi d’un poble que d’una gran ciutat. Aquestes cases tenen a l’altre costat d’aquesta via per als vianants pous i safarejos, un dels quals, el del pont, es comunica amb l’habitatge a través d’un pas elevat que permet anar d’un costat a l’altre sense trepitjar el carrer. També aquí s’han perdut senyes d’identitat, com ara la majestuosa palmera canària talada per culpa del morrut de les palmeres, però totes les altres coses sí que estan protegides i catalogades. No així un petit grup de cases antigues del carrer Llobregós. Aquesta zona allotja Ca l’Eudald, del 1854, una de les últimes masies urbanes de Barcelona, amb 1.700 m2 d’horts. L’entorn de Ca l’Eudal, o Ca l’Andal, està afectat per expropiacions i compres negociades per culminar els plans de reurbanització.
Eva Borràs i el seu marit són els únics propietaris que encara no han arribat a un acord. Tenen un jardí preciós, un pou i un safareig que va fer servir com a piscina la seva filla Alba. D’aquí dos anys tot anirà a terra per a l’ampliació de la Baixada de Can Mateu. Eva Borràs ja va haver de mudar-se als vuitanta, quan va ser remodelat el torrent de Can Carabassa, llavors una carrer unifamiliar, on vivien els pares, oncles i altres parents. Recorda una infantesa feliç, amb llargues converses a l’ombra dels llimoners, “quan hi havia més sobretaules i menys tele”. Ara espera un acord amb la immobiliària per a la permuta de casa seva per un pis i una indemnització. Els diners no la satisfaran mai del tot, diu mentre assenyala els arbres del jardí, que la promotora s’ha compromès a conservar. Haurà de treballar de valent si vol protegir també tots els dels horts afectats.
Crida especialment l’atenció un exemplar de grèvol, que va néixer fa anys d’una llavor possiblement transportada per una merla i que avui regna davant la casa de Pepita Jiménez Monclús. Res a veure, tot i això, amb la monumental figuera que domina Ca l’Eudald, una masia que va tenir cinc pous i que encara conserva dos safarejos. Aquí va néixer fa 82 anys Maria Rovira, rebesneta i neta de bugaderes.
L’Ajuntament ha promès que ella i el seu marit, Francisco Perna, de 85 anys, continuaran per tota la vida a l’habitatge, que un dia serà un equipament municipal. D’aquí molts anys, quan l’hort d’aquest matrimoni hagi estat absorbit pel progrés, gairebé ningú no recordarà el crit de reclam de les bugaderes (“Qui té roba per rentar?”) ni sabrà per què al costat dels safarejos es plantava sempre un llimoner. “Llavors –explica Maria Rovira– no hi havia sabons amb suavitzant ni cremes hidratants. Les bugaderes, amb les mans esquerdades de tant treballar, només tenien una manera de desinfectar les butllofes i les ferides: el suc de les llimones”.
La Maria, que tenia una rebesàvia bugadera, i en Francisco viuen en l’última masia urbana