Un magnífic periodista
Començaré per un record que m’ajudarà a escriure de Javier Belmonte, de qui va ser el meu estimat company, el meu cap a la secció local de Barcelona d’El Periódico de Catalunya en uns anys en què jo era una salvatge que no sabia escriure i ell em va ensenyar a entendre que hi havia mil maneres d’explicar bé les coses.
Tot un paràgraf i encara no he explicat que dijous va morir Javier Belmonte, sens dubte, un dels millors periodistes de Barcelona. Sembla mentida. Si alço la vista per sobre de la pantalla de l’ordinador, el puc veure, darrere de la seva, a la redacció, amb les espatlles endavant, els quatre cabells del serrell desordenats, els ulls sempre molt oberts, tramant-ne alguna.
Érem en aquells anys periodistes de costums que dinàvem gairebé cada dia a la fonda Sant Joan. Belmonte també era auster menjant i quan arribava el segon, acostava sempre les patates fregides del seu plat fins a Carles Cols. Quedeu-vos amb aquest últim nom, perquè molt del que ara escriuré ja ho va explicar ell divendres a El Periódico i em deixa repetir-ho. Va ser un home bo i generós. Segurament va ser un error ancorar-lo els últims anys a una taula de cap perquè va deixar els lectors orfes d’un estil de cròniques que si avui les rellegeixen comprovaran el gran nivell d’ofici que hi havia en la seva feina.
Però hi vam guanyar nosaltres, una generació de periodistes que vam créixer a les taules del fons a l’esquerra de la redacció d’El Periódico que vam aprendre l’ofici amb ell. Sabeu aquells caps generosos que et deixen brillar, que et donen llibertat i que et recullen als seus braços quan te la fots? Doncs aquest era Belmonte. No el vam veure mai cridar i no per falta de caràcter. Crec que vaig ser l’única que es va guanyar una esbroncada.
En una altra ocasió la pentinada la va rebre ell. Ho explico perquè ja és passat. A més continua molt present a la redacció perquè encara hi ha penjada una falsa portada que li vam regalar per un dels seus aniversaris en què el vam casar amb la infanta Elena. Anys enrere li van encarregar un perfil de la filla del Rei i Jaime de Marichalar amb motiu de l’anunci de festeig. I Belmonte, un autèntic senyor d’esquerres que no li va fer mai la pilota a ningú, va escriure la peça “La amazona y el hombre de gris”. Ara no passaria res, però allò va remoure de tal manera els fonaments de palau que gairebé li costa el càrrec. Al seu company Iosu de la Torre li va tocar disculpar-se davant la Zarzuela. Durant anys, enmig del silenci, Belmonte deixava anar un dels seus sarcasmes i es reia de tot.
Ja de petit jugava a ser periodista i escrivia un diari. Quan va aterrar a El Correo Catalán amb un expedient acadèmic brillant, era un home que s’havia llegit tot el que és imprescindible i necessari per ser un bon periodista. Home savi i cultivat, no va presumir mai de res. Al contrari, amagava la seva saviesa sota aquella armadura de timidesa que ho embolcallava tot.
Va viure per al periodisme i és veritat que des del 2013, quan va publicar el seu últim article, s’havia centrat a lluitar com un valent contra la maleïda malaltia que se l’ha emportat tan aviat. No es va rendir mai. Ho acredita el gran amor de la seva vida, Dolors Álvarez, la periodista que va fer un parèntesi en la seva professió i va decidir estar sempre al seu costat en aquests últims temps tan complicats.
No me’n puc acomiadar trista, perquè no s’ho mereix, ni m’ho permetrien els seus dos braços armats els seus últims temps a la secció de local, Patricia Castán i Rosa Mari Sanz, les amigues de l’ànima amb qui en Javier s’il·luminava i treia el millor de dins. Era àcid, irònic, sarcàstic, mordaç i brillant escrivint. Un bon home que deu somriure amb una ganyota per les coses que estem escrivint d’ell.