Amb fusta per liderar
La figura de Valverde, o, més ben dit, la seva manera de ser, ha arribat al fons dels seguidors, periodistes i analistes. Tothom ja l’observava com un home serè, però la gent es pensava que aquesta virtut anava acompanyada d’una certa debilitat de caràcter. Ja vaig escriure el dia que el van fitxar que ningú no es deixés enganyar pel seu tarannà calmós o pel comportament entranyable i respectuós, perquè al cap hi té sempre la fermesa i la justícia. Llavors vaig explicar que amb mi sempre s’ha comportat de manera exquisida i és el company que més ha valorat el que jo podia aportar a un equip, al camp o al vestidor. Però també va ser l’únic company que va tenir la valentia de cantar-me la canya en un moment en què em vaig enfilar massa.
L’Ernesto té una qualitat molt valuosa per a la vida i encara més per al futbol: la capacitat de distanciar-se de l’emoció a l’hora de prendre decisions. S’emociona, té decepcions, també l’aclapara l’eufòria, però fa la sensació que en el moment de prendre decisions tot queda al marge perquè la reflexió es faci des de la serenitat. Sense ser una serenitat inconscient exempta d’autocrítica. Però això tampoc no l’afecta. L’Ernesto és de les poques persones en el futbol que no s’hi ha vist atrapada. En el seu cas, el personatge està molt per sota de la persona.
Des que va decidir ser entrenador –un fet que em va sorprendre– he cregut en ell. Té fusta per liderar tot el que es proposi. És el que vaig apreciar en l’última conversa que vaig tenir amb ell a Bilbao. Jo era allà per fer-hi unes xerrades i casualment l’Athletic es concentrava al mateix hotel. Vam quedar per veure’ns. No tinc la virtut que tenia el meu pare, que només veure’t la cara sabia què t’havia passat en les últimes 24 hores. Però en canvi soc capaç d’analitzar inconscientment el meu interlocutor a través de la conversa. I us prometo que quan ens vam acomiadar, després de parlar de futbol, de les nostres vides, dels nostres fills i de fer-nos una forta i afectuosa abraçada, tot just girar-me em va envair un pensament: aquest paio té prou maduresa personal per entrenar un gran equip sense morir en l’intent.
Perquè vaig veure molt clar que la vida de l’Ernesto no havia estat deambular o transcórrer pels èxits, sinó que semblava que tot fluïa de vegades millor de vegades pitjor, però tot conduïa a un objectiu. Com si ell es dediqués a créixer, a formar-se mentre gaudia de la seva família i de la seva professió, però al final havia d’arribar el colofó somiat. Com si el magnífic recorregut professional per diversos clubs espanyols i internacionals fos l’energia que acumulava
per arribar amb prou coneixement i autoestima per governar la complexa nau que suposa un equip gran. Recordo la cara d’orgull i felicitat que va fer quan m’explicava que la seva filla era als Estats Units estudiant. Em va emocionar perquè crec que aquella cara la voldríem fer tots cada dia. Per això vaig pensar que hi ha un destí marcat en la vida de l’Ernesto i un dia em farà fer una cara semblant. Segurament sense tant orgull, perquè una filla és una filla i ell té molt clara l’escala de valors.
Jo em vaig plantejar ser entrenador, però no vaig tenir prou coratge, i en canvi l’Ernesto s’està passejant per Europa com l’entrenador d’un equip gran. Li he de trucar per quedar per dinar i tornar a veure aquella cara.