Maradona versus Messi
La recent classificació pels pèls de l’Argentina per a la fase final del Mundial de futbol de Rússia ha reviscolat l’enfadosa cançó que compara les fites de Maradona amb les de Messi. Encara que l’exercici es faci amb profusió de testimonis acreditats i d’imatges d’arxiu, i amb l’esperit juganer del sempre entretingut Fiebre Maldini, del canal #0, de seguida revela una fonamental injustícia, que segurament no és tan atribuïble al periodisme esportiu com, molt em temo, a la condició humana. La sacralització dels herois del passat sempre juga en contra dels tangibles del present. L’edat provecta de les veus autoritzades sempre mitifica el vigor i la capacitat de meravella de les pròpies joventuts en detriment de les actuals decadències. Però en la comparació, entre Maradona i Messi, hi entra en joc una altra dimensió molt més interessant. Hi ressona la natural predilecció per l’imperfecte heroi romàntic, tan carregat de virtuts com de vicis, així com la convencional animadversió que hem covat contra l’autisme dels nens prodigi.
Aquesta vella partida entre el romanticisme i la Il·lustració, que sempre carrega a favor de l’instint i de l’espontaneïtat i en contra de la raó i el mètode, ha donat lloc a enfrontaments clàssics en la història de la boxa, dels escacs, del golf i del tennis. Per allò mateix d’encimbellar la pròpia joventut, jo recordo especialment els combats entre John McEnroe i Ivan Lendl. El simpàtic era sempre l’irascible bohemi capriciós. L’antipàtic, gairebé robòtic de tan perfecte, el fred eslau i pencaire. Quantes temporades al cim necessita l’àngel per igualar la llegenda de l’ídol caigut?
És veritat que Messi posa en dubte, d’una manera pràcticament definitiva, la vella idea romàntica que el talent està indestriablement associat a alguna mena de tara, sigui moral, social o de conducta. Però aturemnos sisplau un moment en aquesta mitologia. Per quins set sous la mantenim vigent?
Recordo un número especial dedicat a Maradona de la revista francesa So Foot, amb fotos de Villa Fiorito, la barriada humil d’on provenia. I l’única foto que vaig veure de la casa on va passar la infància Samuel Eto’o. Les dues imatges, en què regnaven el cartró i la uralita, insinuaven que el talent es sobredesenvolupa quan el futur geni viu envoltat de paranys. Té més números de caurehi, esclar, però també més incentius per concentrar-se de manera obsessiva i malaltissa, si cal, en l’única sortida possible. A la pel·lícula Bird, de Clint Eastwood, magnífic biopic del monstre del jazz, els fans de Charlie Parker confonien el seu talent amb els seus vicis i, en una memorable escena, ell mateix s’encarregava de desmentir que el primer fos producte del segon.
Mitificar el talent, primer, i després encara, associar-lo al vici, com si això encara el fes més inassolible per a la resta de mortals, m’ha semblat sempre una perversió burgesa, que només s’explica com una excusa per justificar la divisió del treball. Convertim la gent amb talent en semidéus inabastables i, acte seguit, els caricaturitzem amb tots els vicis que no gosem cometre, o admetre en nosaltres mateixos, per no haver de plantar cara a la nostra vulgaritat, l’autèntic monstre.
El davanter barcelonista posa en dubte la idea romàntica que el talent està associat a alguna mena de tara