La taula del gran divorci
L’ÚLTIMA PARAULA LA TINDRAN ANGELA MERKEL, THERESA MAY I ELS ALTRES LÍDERS DE LA UNIÓ EUROPEA. PERÒ LA NEGOCIACIÓ DELS DETALLS DEL DIVORCI POLÍTIC MÉS FAMÓS DE LA HISTÒRIA VA A CÀRREC DE DOS EQUIPS DE FUNCIONARIS, LIDERATS PER DAVID DAVIS I MICHEL BARNIER
Dissoldre un matrimoni de més de quaranta anys no podia ser ni fàcil ni barat, i els pronòstics més pessimistes s’estan fent realitat. La Unió Europea és com el cònjuge reticent, que encara aposta per donar una segona oportunitat a la parella, però si no és així vol emportar-se la pasta, i és inflexible a l’hora de reclamar la seva part del pis, del cotxe, de l’apartament a la platja i fins i tot dels vells discos de vinil que s’omplen de pols a les capses del garatge. El Regne Unit, per la seva part, és el cònjuge romàntic que enyora la joventut i la llibertat perdudes, i s’entossudeix a començar de nou encara que el sentit comú li digui que és una bogeria.
En un divorci normal són els advocats els que seuen a la taula per resoldre discrepàncies, polir serrells, organitzar el repartiment i emportar-se els diners. En aquest cas, els qui porten la batuta són un grup selecte de funcionaris europeus i britànics, encarregats de preparar el terreny perquè al final els 27 d’una banda i el Regne Unit de l’altra firmin l’acord de separació. De moment ja han celebrat sis rondes negociadores, amb progressos substancials en un dels tres capítols (els drets dels ciutadans), però bloqueig en els altres dos (la frontera d’Irlanda i la factura de divorci pròpiament dita). La posició de Brussel·les és que hi ha d’haver “progressos substancials en tots tres” per passar a la següent carpeta, que és la negociació d’un acord comercial entre les dues parts.
Les tàctiques utilitzades són completament diferents. La britànica consisteix a posar el mínim possible de cartes damunt la taula, sabent que són molt pitjors que les del rival. Només té un as, que és el desig europeu d’esprémer-lo econòmicament el màxim possible, i que pagui la seva part dels pressupostos dels propers anys i totes les obligacions contretes abans que es faci efectiu el Brexit, incloses les pensions dels funcionaris de la UE, una factura que s’estima en uns 60.000 milions d’euros. La primera ministra Theresa May s’ha mostrat fins i tot disposada a deixar anar un terç d’aquesta suma, i assumeix que haurà de pujar la licitació. El seu problema és fins a on pot arribar sense que es rebel·lin els euroescèptics que la tenen segrestada a Downing Street.
L’estratègia de la UE, en canvi, consisteix a compartimentar els temes i anar tancant finestres a la pantalla de l’ordinador. Primer, l’estatus dels 3,2 milions d’europeus residents al Regne Unit. Segon, impedir la creació d’una frontera dura (amb garites i controls) entre la República d’Irlanda i l’Ulster. Tercer, els diners que Londres ha de pagar pel divorci. I només després començar a parlar de comerç. D’aquesta manera, neutralitza l’afany britànic a dividir els 27.
En principi l’objectiu era que el Consell Europeu de mitjans de desembre donés llum verda a l’inici de les negociacions comercials, però perquè sigui així els britànics han de posar-se les piles i afluixar la cartera. Cada cop sembla més possible que el tema quedi relegat fins al març, i Brussel·les ha donat a Londres un ultimàtum de dues setmanes perquè presenti propostes més concretes que fins ara. El Govern de Theresa May respon que no pot especular sobre la quantitat final a liquidar sense saber quin tipus de relació existirà després del divorci. Si és beneficiosa, seria més generós. I si no ho és, per què pagar? Un cercle viciós que fins ara ha estat impossible de quadrar.