MANEL LLEDÓS

Fill i veí de la Rambla de les Flors, Manel Lledós (1955) ja exercia de pintor i professor a Barcelona quan va posar l’Atlàntic pel mig. Li atreia la mitologia novaiorquesa dels abstractes expressionistes o la llegenda dels poetes beats, coses que encara passaven.

Tot i això, quan va entrar a la terra de les oportunitats, li va tocar fer tasques dures. Va fer de pintor, encara que de brotxa, en hangars aeroportuaris, penjat en bastides, amb un fred que pelava.

Va aterrar amb un vol de la TWA disposat a no tornar. Va trobar Miguel Saco per contactes. Es van instal·lar per un temps en un apartament de Chelsea i van treballar en el mateix estudi, al 538 del carrer 11, entre les avingudes A i B. “Era una zona molt conflictiva –rememora–, portaven els cotxes robats, els desballestaven i hi calaven foc. Els apartaments estaven cremats, desmantellats”.

Un dia es va escapar d’uns que l’apuntaven amb pistola i recorda el “calent, calent”, que significava que havia arribat material fresc. Després, ja a Brooklyn, va conèixer Robert Motherwell, Louise Bourgeois o Sol Hewitt.

I va projectar la seva carrera com a pintor i professor universitari des de Dumbo (Brooklyn). “Tenia un llit a l’estudi, si es feia més tard de les cinc de la tarda, m’hi quedava, el metro era una ratera”. A Dumbo avui hi van riuades de turistes.