Memòries de la que en diuen ciutat salvatge

Sovint apareix l’obituari d’un altre bar, d’un altre restaurant que tanca. Això és Nova York, diuen els més veterans. Un anar i venir continu. Forma part de la seva essència. Però això no treu que hi hagi un petit desconhort cada vegada que es passa per davant d’aquell lloc que mai més no serà el que era.

S’acaba un contracte de lloguer i el propietari en demana el doble o el triple. Adeu. Ja vindrà un banc o un establiment d’una gran cadena.

A partir del 2007 i durant deu anys, Jeremiah Moss va deixar constància en el seu blog d’aquestes defuncions. Fins que recentment va publicar el llibre Vanishing New York, o com s’esvaeix la seva ciutat.

“Una de les grans tragèdies de la meva vida –engega en la introducció– és que vaig tenir la desgràcia d’arribar a Nova York al principi del final”. Corria el 1993 quan es va mudar a Manhattan. La seva frase connecta en la ment d’aquest cronista amb Miguel i Manel. Un, gallec, va arribar aquí el 1980. L’altre, català, el 1981. Era encara l’època de la bohèmia. Sense parlar anglès i una idea. Volien descobrir el seu món i desenvolupar-se com els artistes que són avui. Dos testimonis involucrats en el Nova York “salvatge”, el que el 1975 va fer fallida. El de la creativitat, la música i la festa sense fi. El de la droga, els morts i el crim rampant.

Es van conèixer i van compartir estudi a l’East Village, en un dels territoris perillosos. Nostàlgia?