El Jardí Circumflex
Xavier Vilató, pintor i ceramista francès, té la presència d’un descendent de Lluís XIV, però és més home de llunes que de sols. Potser perquè el Sol va ser símbol de faraons, emperadors i reis i la Lluna continua sent-ho de bruixes i, a més, sap esfilagarsar les tenebres. Si cito aquí Lluís XIV, el conegut com a Rei Sol, és perquè va ser ell qui va ordenar la creació dels jardins de Versalles. Abans va veure els jardins del palau de Vaux-le-Vicomte, se’n va delir, es va indignar, va ficar a la presó el seu propietari, Nicolas Fouquet, que era el seu intendent de finances, i va ordenar als mateixos artistes que creessin els seus, els de Versalles. El Jardí Circumflex de Xavier, que està instal·lat a Gallifa, a la fundació Llorens Artigas, és molt més suggeridor i fins i tot inquietant. Sobretot quan es visita de nit i amb una lluna oportuna.
És als ulls clars de Xavier Vilató on millor s’intueix que és home d’emocions controlades, però també de moments festivament delirants i de grans focs fins i tot infernals. A més, sempre ha estat en contra de la intel·lectualització de la pintura, de l’art. Ja sembla molt demostrat que com més bé sap explicar un artista la seva obra, pitjor artista és. O potser no és artista. Per això, al llarg de molts anys, aquest home que, malgrat que no ho presumeix, és parent de Picasso, s’ha dedicat a treballar i no a parlar. Passejar pel Jardí Circumflex del Xavier obliga a memoritzar les moltes coses que allà mateix tenen lloc. Perquè en les obres d’art que interessen, que atreuen, que emocionen, passen coses. No cal entendre-les. Passejant per aquell Jardí Circumflex, en el qual vaig distingir l’ombra d’Homer, vaig quedar atrapat per determinat vigilant nocturn, cobert amb un capell de tres puntes, que il·lumina el visitant amb un fanal. En aquell personatge, que sona a Mozart, vaig creure que veia un amic del pirata Long John Silver. I alguns carrers foscos d’Edimburg. Les calaveres que apareixen al Jardí Circumflex no són cosa de la moda. En certa ocasió el Xavier es va preguntar com hauria de ser el crani d’un ciclop. I és per això que algunes de les seves calaveres ho són de ciclops, que potser van conèixer el jardí de les Hespèrides. Possiblement aquell mític jardí s’assemblava al d’aquest artista francès. El destí va voler que Xavier es trobés amb Joan Llorens, escultor, ceramista, fill de Josep Llorens Artigas i l’únic mortal que es va atrevir a tallar les puntes del bigoti de Dalí. Això va tenir lloc a Nova York. Tots els grans artistes contemporanis van passar i continuen passant pel taller de ceràmica de Llorens Artigas, que des de fa anys ho és del seu fill Joan i de la seva dona, la japonesa Mako. Menjar a l’antiga masia familiar amb el Joan, la Mako, el seu fill Iskao, també escultor, i el Xavier, no és només gaudir de la fraternitat en aquests temps del còlera, és, a més, viure l’art com no el sap explicar cap intel·lectual.
Borda el gos Bum i el Jardí Circumflex es torna més inquietant quan apareix la Lluna. En aquell moment el Joan parla de Picasso, Miró, Buñuel o Chagall. És també en aquell moment quan Xavier recorda un poema d’Andrèe Chedid, aquella egípcia, d’origen cristià libanès que, encara que va morir als 90 anys, no va voler mai cometre el delicte de la longevitat.
xavier vilató “Sempre ha estat en contra de la intel·lectualització de la pintura, de l’art”