El Vichy català
La més gran i perdurable victòria francesa quan va acabar la Segona Guerra Mundial no va ser el triomf militar, mèrit dels aliats en el seu conjunt, sinó que va consistir a restablir l’honor i la glòria de la pàtria ocupada. De Gaulle va apostar per la grandeur i va ocultar tant la gesta dels republicans espanyols enquadrats a la Nueve del general Leclerc com el col·laboracionisme del règim de Vichy amb els alemanys, per no parlar de la persecució que van patir els jueus francesos o tantes altres coses i circumstàncies que la derrota de l’enemic va esborrar i va negar. Vichy no havia existit o gairebé ni havia existit. I la França sencera es va alçar en armes contra l’invasor teutó. La Resistència, escrita així, en majúscules, va ser el relat (aquella paraula!) d’un país que va veure com era ocupat totalment en un mes i escaig i que es va aixecar majoritàriament contra el germànic invasor. Es va esfondrar la línia Maginot i tot l’exèrcit francès. Però la pàtria va continuar inviolada al cor dels francesos, dels resistents, que no es van rendir mai… El bon poble francès no li va fallar mai a la seva nació, a la seva bandera. Avui sabem que bona part d’aquella història va ser una invenció i que al final de l’ocupació hi va haver tant de manipulació com de revenja i fins i tot de guerra civil. Va caldre esperar fins al 2004 per escoltar un president de la Republique honorar aquells republicans espanyols que van ser els primers a alliberar París. I encara avui ens dolen les imatges de les dones rapades i vexades per haver jagut amb l’enemic alemany, mentre bona part dels de Vichy es passaven sense gaire problemes (la immensa majoria) al renovat patriotisme restaurat. El nacionalisme francès, quan es tenyeix de vergonya i supremacisme, dona aquests fruits amargs.
Però els oblits i reescriptures de la història no són només francesos, ni de bon tros. Aquí, amb la transició, vam veure com molts camises blaves es transformaven en demòcrates “de tota la vida”. I no he potser d’assenyalar-los que, en el nostre renovat relat (una altra vegada la paraula!) nacional, senzillament no hi va haver catalans falangistes ni enrolats en el precisament anomenat bàndol nacional. Els nous temps volen que la guerra civil espanyola fos poc menys que una altra guerra més d’agressió d’Espanya, aquell ens autoritari, tirànic i menyspreable, contra la libèrrima i soferta Catalunya. I si algú recorda el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat ràpidament se li tira a sobre la gossada que denuncia els mals catalans, sense atendre que el mapa del carlisme i el de l’independentisme actual continuen tenint nombrosos punts en comú. Com a la França del final de la guerra, aquí no hi va haver col·laboracionistes, menys encara franquistes, de cap manera entusiastes del règim. I, tot i això, el Vichy català va existir, i no va ser només una aigua carbonatada. Va ser un grup humà ampli i divers. Avui se’ls titllaria de col·laboracionistes, però al seu dia van ser patriotes. I només el relat (una altra vegada!!) confrontat de dos nacionalismes que s’autoexclouen pot negar que aquells catalans de boina vermella també van defensar la seva pàtria. O la seva idea de la pàtria millor.
A l’abric de la dictadura franquista i el seu floriment econòmic, tardà però evident, van grimpar tecnòcrates i conversos, oportunistes i saltataulells, entusiastes, sobrevinguts i altres que havien fet i guanyat la guerra. I més d’un orgullós cognom català va lluir el seu uniforme o les seves insígnies, per a esglai futur dels seus companys del renovat nacionalisme, de signe advers, que va ser, al seu dia, l’avui extinta Convergència. Quants no només fills de, sinó pròpiament quadres mitjans del règim franquista es van allistar a la nova veritat revelada, en el resistencial i sempitern nacionalisme català, per al cap dels anys, quaranta més quaranta, acabar engrossint les files de l’independentisme.
La gent té dret a canviar i evolucionar, per descomptat. I els fills no solen ser de la mateixa opinió que els pares. Però passar de camisa vella a independentista en dues o fins i tot tres generacions no deixa de ser una pirueta del destí digna, almenys, d’alguna reflexió. I avui, quan alguns fins i tot publiquen les llistes dels mals catalans i altres, quan van cap a la presó, desitgen que per fi triomfi el bé sobre el mal (que gran és Junqueras!), caldria potser reivindicar una vegada més, una altra vegada, malgrat
Passar de camisa vella a independentista en dues o fins i tot tres generacions no deixa de ser una pirueta del destí
que ens dolgui i es podreixi i ens caigui la llengua, un esperit de concòrdia i entesa que ens allunyi dels nacionalismes de tot tipus, pelatge i condició. Que ens porti més enllà de consignes, banderes, uniformes i mobilitzacions. Que ens permeti superar aquest moment caïnita i profundament estúpid, aquesta tassa de brou doble que sap a ricí i a sang.
Uns, a la resta d’aquest vell regne d’Espanya, han deixat de beure Vichy perquè és català. I cada vegada suporten pitjor el seu adjectiu. I altres, aquí, reneguen de Vichy perquè és un símbol de col·laboracionisme o així sona. I, tot i això, l’aigua continua sent salutífera i continua sent una gran aliada per superar les digestions pesades. Com la que ens espera.