Passos en fals
Les desencertades crítiques de Carles Puigdemont a la Unió Europea; i l’asfixiant i perjudicial pressió del fisc sobre el sector de la cultura.
HAN causat sorpresa a Catalunya, fins i tot en cercles independentistes, les declaracions de Carles Puigdemont proposant un referèndum perquè els catalans decideixin si volen continuar formant part de la Unió Europea o no. En primer lloc, han sorprès perquè el catalanisme sempre ha estat europeista. N’hi ha prou de recordar que Jordi Pujol es va declarar partidari sense fissures del projecte europeu, i ho va demostrar amb diferents iniciatives, per exemple, impulsant com a president de Catalunya, juntament amb Baden-Württemberg, la Llombardia i Roine-Alps, el projecte dels Quatre Motors per a Europa. Per no parlar del moviment sobiranista mateix, que va convocar la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, pòrtic del procés, sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”. En segon lloc, aquestes declaracions han sorprès perquè costa de trobar-hi un fonament, ni tan sols conjuntural, més enllà de l’hipotètic despit que Puigdemont pogués sentir davant l’escàs suport que ha aconseguit en instàncies comunitàries l’aventura sobiranista catalana encapçalada per ell.
A més de sorpresa, les declaracions de Carles Puigdemont han suscitat un ampli rebuig. Els partits constitucionalistes i el món empresarial el van expressar abans-d’ahir, diumenge, tot just les van conèixer. I a continuació, ja fos amb la boca petita o a través de fonts oficials, el van manifestar els partits sobiranistes, tant el PDECat com ERC, aquesta última reafirmant amb poques reserves la seva vocació europeista. De fet fins i tot Puigdemont, després de sentir tantes reaccions adverses, va enviar ahir tuits per atenuar-les, recordant el que ja sabíem: que el catalanisme és europeista. I encara podríem dir més: ho ha estat, ho és i ho serà. Perquè Europa és el marc cultural, econòmic, legal i de progrés que li correspon d’una manera natural a Catalunya.
És obvi que el procés dirigit pel sobiranisme ha tingut conseqüències serioses a Catalunya; que fins i tot ha causat desconcert a les seves files. Tot i això, el projecte d’unió europea, amb totes les seves mancances, demores i decepcions, continua sent prioritari. Ho és en termes econòmics, ja que en temps de globalització Europa no té més remei que sumar per reforçar la seva veu en l’escena mundial. I ho és, esclar, en termes culturals i polítics. Per si amb això no n’hi hagués prou per adonar-se de la pertinència del projecte europeu, hauríem d’adonar-nos de qui són els seus enemics, externs o interns. No abundarem en els externs. Però entre els interns citarem els populismes de tall xenòfob, com els apareguts a França, Holanda o el Regne Unit. En aquest darrer cas, amb la funesta conseqüència del Brexit, que no augura res de bo per a la Gran Bretanya ni per a Europa. Qui vol anar de bracet d’aquests populismes?
És ben sabut que la condició d’exiliat pot entotsolar els que la pateixen, fent-los perdre de vista la complexitat del món. Sabem també que estem en vigílies d’una campanya electoral, la del 21-D, molt peculiar i enverinada. Però creiem que res d’això no justifica les declaracions euroescèptiques de Puigdemont. La situació catalana, en termes econòmics i de convivència, és ja extremadament delicada. Tots els esforços que es facin per restaurar-la seran benvinguts. En canvi, totes les iniciatives que la puguin empitjorar han de ser rebutjades totalment.