Paraula de Kundera

Miguel Ángel Aguilar inicia la seva columna amb una citació literària: “La gent crida que vol crear un futur millor, però això no és la veritat. El futur és un buit indiferent que no li interessa a ningú, mentre que el passat és ple de vida i el seu rostre ens excita, ens irrita, ens ofèn i per això volem destruir-lo o retocar-lo. Els homes volen ser amos del futur només per canviar el passat. Lluiten per entrar al laboratori en el qual es retoquen les fotografies i es reescriuen les biografies i la història”.

Tots els populistes europeus, tots ells antieuropeistes, qualifiquen la Unió Europea com un club de països decadents. Aquest discurs l’hem vist a França, a Holanda, a Dinamarca, a Gran Bretanya i, darrerament, a Alemanya. Aquesta posició identifica la frontera entre les forces de progrés i aquelles altres que amaguen la seva condició reaccionaria sota l’embolcall de la demagògia. Per això, resulta sorprenent quan s’incorporen a aquestes tesis forces polítiques que fins ara es caracteritzaven pel seu entusiasme europeista.

Què passa? Europa, avui, amb tots els seus problemes i dificultats, continua sent la referència de qualitat democràtica al món. I, també, l’exemple més reeixit de progrés i de benestar; l’escenari més estable de convivència en llibertat; un illot de pau enmig d’un món convuls. Això és aquest “club decadent”. Aquell al qual tothom vol arribar quan fuig del seu país.

Té sentit que l’acusació de “decadència” la formulin les posicions antisistema. El gran adversari a batre per part de les ideologies populistes és la sòlida referència de la Unió Europea. Són tants els actius que la defineixen que, per més important que sigui la crisi o encara que la magnitud dels reptes generi inquietud, els valors europeus es confronten amb molt avantatge davant dels que no aixequen més bandera que la del ressentiment empobridor.

Ara, ens toca viure a Catalunya aquesta onada antieuropeista? Això és nou, però –ben mirat– té una certa lògica. No és possible construir certes ambicions sense qüestionar el que Europa representa. I, aleshores, en comptes d’adaptar-se al ritme d’Europa, es prefereix denunciar-la com a “decadent”. Ara, el projecte ja no és parcial: es tracta de canviar Europa o, com a mínim, sortir-ne. Així, tot es complica encara més i el 21-D marca una fita en què el que també estaria en joc seria la ratificació o la deserció de la voluntat europeista dels votants.

Doncs bé, ara més europeista que mai! Perquè necessitem Europa; més Europa. Per garantir els seus valors i el progrés de tots. Per tenir juntament amb aquest “club de països decadents” l’esperança d’una pau consolidada, d’un benestar que no s’ha d’abandonar, d’una llibertat que viu amenaçada per la intolerància, per la manca de respecte, per la ignorància que els demagogs afavoreixen per alimentar el seu discurs. Sí, més Europa que mai! La que hem de reconstruir, si cal, per frenar Le Pen o Mélenchon o tants d’altres que necessiten destruir per fer-se forts damunt de les cendres del sistema que, sense estudiar ni valorarne el cost, volen enterrar.

Per què ara aquest atac? Ressentiment? Conseqüència lògica d’una ruptura no pactada? Precipitació? Nervis? Tot és possible, però en qualsevol cas molt greu. Els països europeus “decadents” són els nostres referents. No ens hauria d’estranyar que, tan ben tractats, mirin amb desconfiança creixent el que des d’aquí se’ls planteja! Si es vol sortir d’aquest club, té sentit demanar la seva ajuda? Si Europa és la decadència, que quedi clar, jo –i crec que molts–, malgrat tot, m’hi vull quedar!

La d’Europa no va ser tampoc una batalla fàcil de guanyar. De fet, la lluita per la democràcia i les llibertats i l’autogovern es va marcar en l’àmbit de la reivindicació europeista. Formar part d’Europa era la garantia d’un millor futur i, sobretot, d’una estabilitat democràtica que la història ens demostrava que fora d’Europa no hi havia possibilitat de mantenir. Per això, sempre Europa! Sempre i en tot moment, Europa!

Tot es complica més encara i el 21-D marca una fita en la qual també estaria en joc la ratificació o la deserció de la voluntat europeista

dels votants