Tradició electoral: tota la culpa és de TV3

Si, anant cap a Ítaca, Ulisses hagués concedit tantes entrevistes com el president Puigdemont, no sabríem qui va ser Homer. Dissabte el vam veure a TV3 en un passeig tardorenc per un bosc belga. Feia fred i tant ell com el seu interlocutor (Ricard Ustrell) anaven vestits de dramaturg polonès dels anys setanta. Tocat però no enfonsat, Puigdemont impressiona quan admet que ha de treure les forces d’on sigui per mantenir la dignitat de la institució intervinguda. El factor humà el fa tan vulnerable que no es pot permetre l’autocrítica i s’intueix la solidesa de les conviccions i una diplomàcia monàstica que corre el risc de col·lapsar-se a còpia d’entrevistes. Va insistir en la idea d’excepcionalitat per combatre la inèrcia que pretén normalitzar una situació anòmala (causada per una doble incompetència). En efecte, són temps tan excepcionals que uns funcionaris de la Generalitat van organitzar una tintinada (homenatge a la línia clara del còmic belga com a contribució a la cultura europea) en suport al govern pròfug. ¿Ens estem solidaritzant per damunt de les nostres possibilitats?

Més creativitat: que Gabriel Rufián polemitzi amb Pablo Echenique (a TV3) i sigui tan esclau de l’impacte que creu que ha de provocar amb cada frase. Fa uns dies un gran expert en tele em va dir: “Quin gran concursant de Gran Hermano seria Rufián! Ho té tot: físic mefistofèlic, aurèola de barri, barra dialèctica i talent per moure’s per la selva dels conflictes artificials més estúpids”. Com a rufianòleg diletant, subscric la definició.

Després d’haver tornat a derrapar, Xavier García Albiol va visitar TV3 per matisar el concepte gent normal. Pel que vaig entendre, de vegades diu una cosa quan en volia dir una altra, que és un reflex bastant estès entre els polítics. I Albiol ho va demostrar en directe: quan volia dir imparcial deia parcial i quan volia dir parcial deia imparcial. No calia corregir-lo perquè, fent us de la nostra llibertat, molts donem per fet que quan Albiol diu una cosa, o no sap què diu o vol dir una altra cosa. El problema de la polèmica de la gent normal és que situa el debat en el territori de la demagògia electoralista i dels escarafalls ofesos tipus Gran Hermano i reforça el tabú, tristament crònic, que no es pugui fer una crítica raonada de TV3 i Catalunya Ràdio des de la fidelitat d’espectador i oient sense passar per puto fatxa espanyolista. Comparteixo la necessitat de defensar els mitjans públics amb dents i ungles però també amb arguments que ens permetin adonar-nos quan els nostres mitjans pequen de parcialitat (o sigui: de parcialitat), de falta de pluralitat i continuar reforçant un espai mediàtic que, si no existissin TV3 i Catalunya Ràdio, seria molt més pobre i menys plural.

El factor humà fa tan vulnerable Puigdemont que no permet l’autocrítica